Morenita tiene una escoba

[...ergo...]

1. Una lectura de poemes al tren, al passeig o en una sala d’actes té per començar un gran handicap: l’entorn és més hostil que una butaca d’uncinema o el sofà de casa. Ja no ho dic com a persona que llegeix al públic que té, sinó com a persona que escolta. Fins i tot com a persona que ha anat expressament a escoltar-ho. Qui llegeix
   - ha de dir coses amb música i/o amb sentit, i
   - ha de vocalitzar i entonar
2. Si t’evadeixes de l’entorn hostil i et concentres, comences a “rascar” significat des del primer moment. Per poder rascar quelcom, cal que el poema es pugui llegir seqüencialment i que els alts i baixos de l’entonació no et distreguin de què t’estan dient. Això no implica que el poema hagi de ser pobre de contingut. El públic marxa, s’adorm o et pregunta, xiuxiuejant, si n’hi ha per gaire estona més, quan
   - no entén res,
   - encara que no entengui res el vers (o l’onomatopeia) no l’atrapa,
   - li parlen d’inanitats o de llocs comuns de manera massa comuna.

Per entendre’ns:
- Quan Pere Arquillué diu Gabriel Ferrater, encara que imposti una mica massa pel meu gust, jo quietona i atenta i ja pot nevar o ploure. Per aquests set sous també m’hauria atrevit a anar a veure Morrissey a Benicàssim, tot i que no hi vaig anar i l’escolto en la comoditat de l’iPod on em dóna la gana.
- Quan l’Arquillué s’atreveixi amb Riba, segurament diré que ja l’intentaré llegir a casa.
- I si Margarit em llegeix Margarit, no hi vaig. Fins i tot no hi aniria si Margarit em llegís Carner. Si Lou Reed emllegeix Carner, passaré igualment. Però em faré un fart de revisar Carner a casa,
- i el dia que la Magda pugi a un escenari i el reciti seuré a primera fila. Si el Trapezista em llegeix les escates, demanaré que als bisos reciti Colgat sota aquesta creu, … de la manera més sòbria que en sigui capaç. Perquè és un poema que magrada i que em sembla perfecte per a ser llegit i recitat, però també em sembla prou minimal com perquè si s’intenta “farcir”; amb entonació faci la sensació de pobre. El “menys és més” és el risc que té.

Perquè en l’època dels efectes especials, quan escoltem paraula nua el que volem és seguir el rastre de les engrunes, de les paraules que menen a les altres. Però ja que estem a la intempèrie, sobretot queixalar quelcom comestible i si pot ser no gaire cacofònic¹. Cacofònic de caca. I suposo que s’entén que no sóc cap fifi que vol que li parlin de flors i estels, però que el primer camí que vaig intentar rascar quelcom en “vermellssss de sssangggg la caara i elsss cabbbellllsssss” ja vaig entendre que servidora no era d’eixe trosset de món.

Publico i me’n vaig a dormir, i ja me’n penediré i escapçaré demà, com d’habitud.

PD (2008.11.21): no he escapçat re, només he afegit alguna paraula, frase (en verd), nota, hiperenllaç i he intentat puntuar a fi de facilitar la lectura. He partit el post perquè la llargada provocava problemes de format

1. Les escates no em semblen cacofòniques en un context on no tot siguin les escates.

Tags: (sense)