Morenita tiene una escoba

Sóc una despistada. Havia arribat un parell de dies abans, però fins dimecres no vaig adonar-me que a la meva casella de correu de la biblioteca hi havia l’exemplar dedicat de l’última novel·la d’en X. R. Trigo –gentilesa de l’autor, que va sortejar cinc exemplars entre els lectors del seu bloc que durant l’octubre li vam enviar la resposta a una pregunta ben senzilla.

Avui primera hora de dissabte, després d’una setmana esgotadora amb distensió de lligaments inclosa, apago l’ordinador per a estintolar-me al llit i començar una lectura en paper d’una novel·la que, des d’abans d’estar a la venda, no només ha estat recolzada per web pròpia, Els secrets de la reina, sinó pel bloc de l’autor, El violinista celest.

Durant aquests últims mesos El violinista ha estat dedicat a exhibir i acompanyar la primera edició mitjançant, entre altres coses, els anuncis de les presentacions arreu del territori i algunes glosses de publicacions que tant poden interessar als compradors potencials d’Els secrets de la reina com il·lustren el gust literari del mateix autor.

És un ús possible del format blog, que també es practica, amb variacions més o menys importants (guardeu-vos a la butxaca la susceptibilitat de ser posats tots al mateix sac), a Tens un racó dalt del món, El blog d’en Pedrals, El vertigen del trapezista, Entrellum, Els dies i les dones, Quadern blau, L’habitació grisa… vehicle que predomina en quantitat –i interactivitat– sobre webs com El dígraf del desitx o Francesc Serés. Moto que afegeix un sidecar: bloGuejat i Inmortales y perfectos, F l u x i Coses de Rapala, …

És un format on és interessant veure quina plataforma blog s’ha escollit, quin tipus de disseny, i navegar analíticament pel blogroll per veure què s’hi cou i si els autors estan al tanto de què és el PageRank (TM) i ho utilitzen de manera activa –disculpeu aquesta visió SEO típica de bibliotecària warhammer (o information scientist, o documentalista, com en vulgueu dir). És un format sobre el qual en faran una tesi doctoral tard o d’hora, i la fullejaré amb curiositat. És un format del que ja en va parlar en Xulio als Octubre 2007.

En definitiva: moltes gràcies, Xulio. Aquesta entrada és només el justificant de recepció: una segona serà la ressenya de la novel·la. Fins aviat!

Tags: 5sentits, acuses de recibo, bloGuejat, Coses de Rapala, El blog d'en Pedrals, El dígraf del desitx, El vertigen del trapezista, El violinista celest, Els dies i les dones, Els secrets de la reina, Entrellum, F l u x, Francesc Serés, Google PageRank, Inmortales y perfectos, L'habitació grisa, Quadern blau, Tens un racó dalt del món, Warhammer, X. R. Trigo, Xulio Ricardo Trigo

La pregunta 2 del meme d’Antaviana adreçat a escriptors us la contestem jo i la Morenita, com la melodia d’un cànon amb entrada consecutiva:

Quan et vas adonar que t’agradava escriure –i per què no en vas fer ofici?

Morenita: El dia que vaig dir una mentida recargolada i ningú va sospitar que no era veritat (força anys després ja em van començar a enganxar). Va ser la segona mentida: a la primera em van caçar de seguida; va anar així: als cinc anys em va caure la primera dent –no sabia que m’havien de caure– i la vaig escombrar; mon pare la va trobar al recollidor per casualitat i m’ho va preguntar, i vaig dir que no amb cara de pànic i la boca petita. Des de llavors, si la mentida era vital, no he deixat mai més cap pista, ni he tornat a posar cara de pànic, i m’he informat del funcionament del món.
Mina: El dia que vaig dir una tonteria que no creia i el resultat va ser un canvi d’actitud per part de qui em llegia.

Recalco que no estic sent molt acurada en la resposta als punts. Són esbossos, només, honestos (hi hauràs de confiar) i una mica meditats, però incomplets. Perquè tampoc no sé gaire bé amb qui estic parlant. D’aquí a mig any ho repasso i escapço.

Una rèplica que no és una rèplica : 3
Les teves opinions sobre la poesia, comentes, “estan necessàriament influides per experiències viscudes de veritat“. En aquest punt també hi coincidim. Però pregunto: podem reconèixer una experiència viscuda de veritat en un text? O, dit d’una altra forma: com condiciona aquesta vivència la qualitat (de versemblant) d’un conte o un poema? (He de dir que n’he fet l’experiment i els resultats sorprenen).

Contestant a la pregunta 1, i em limito només als poemes (perquè m’enredaria a parlar de l’adoctrinament i de la suspensió de la incredulitat també en els contes). Avançant el comentari al punt 2, si un poema aconsegueix transmetre’m alguna realitat semàntica ja ha arribat al seu objectiu; de quina forma, és el que podem discutir, des del meu punt de vista, que el fa poema o no. Que sigui la mateixa realitat semàntica que tenia en ment l’escriptor ja és demanar força: depèn de dues habilitats i personalitats, la seva i la meva, però no per això ha perdut càrrega comunicativa, sigui la que sigui. Cenyint-nos a les lletres, que a tu i a mi ens agradi “el Mestre” no és cap garantia que l’entenguem igual o que n’aprofitem el mateix.

No, no puc reconèixer-ho. Puc reconèixer-me en l’experiència que es descriu, o pretendre que hi reconec a coneguts. I pot condicionar la meva manera de sentir, però no tinc cap eina per a avaluar-ho. Només puc prendre unes quantes decisions: si és oportú, si és coherent, si m’ho expliquen amb gràcia, si hi ha ironia (o si prefereixo llegir-ho com a text irònic, o si prescindeixo de moltes consideracions ètiques fins al final)… i totes aquestes decisions les prenc en funció de la meva experiència, que inclou també totes les lectures anteriors no afectades per l’alzheimer.

Pel que fa a la qualitat de versemblant, l’experiència de primera mà sí que condiciona en tant que et proporciona informació de primera mà. Però, si ets hàbil, pots escriure (i llegir) perfectament amb informació de segona mà, i encara més amb informació imaginada (la que consisteix en combinar-les). També hi juga la inexperiència (inclosa la poca experiència) del lector. Per exemple, aquest blog passa per excessivament intel·lectual a ulls de força coneguts, però des de la meva experiència en té bastant poc. En diria immisericorde, desacomplexadament espès a estones, i sobretot poc acurat, però no intel·lectual.

I després hi ha la forma de processar certes experiències: per tornar a una experiència real citada ja un parell de vegades, la mort de persones properes, les meves reaccions, inclosa la percepció dels sentiments associats a la vivència, poden ser radicalment diferents que les d’algú altre, i poden canviar al llarg de la vida; per tant, no puc avaluar si la descripció dels sentiments d’algú que experimenta un dol és tècnicament creïble i/o ha estat veritat o no. Entre altres coses, per simpatia confiaré en la descripció si l’autor ha aconseguit que confiés en altres parts del relat. Hi confiaré pel mateix mecanisme que fa que no detecti un mentider hàbil i en forma. Ni jo ni un bon psicòleg, ni criminòleg, ni ningú.

I encara més, si de veritat em crec aquesta hipotètica descripció del dol, m’estarà marcant pautes per tenir determinada reacció sentimental, a la pròxima, i qui pretengui negar l’aspecte doctrinal de la ficció (com de la publicitat i la moda) que em faci una relació de les novel·les que no li han fet arrufar gens el bigoti al final i dels serials televisius als que s’ha enganxat, que passarem una estona entretinguda i conclourem què és primer, si l’ou o la gallina. Que em digui si prefereix (amb permís dels autors –que aparellaré amb el respectiu poema a la pròxima entrada–, en particular el dels vius) 1, 2, 3 i/o 4:

1
DONA A LA FINESTRA

Tota la llum arriba al punt de la finestra
des d’on una ciutat mossega el préssec
de la tarda. Podria ser París
però ara la nostàlgia no ve al cas:
la dona sent giscar gavines que envelleixen.
Ha abandonat el llibre que llegia
vençuda per la sal de soledats
que des del novè pis d’un vell hotel
escolta en veus de patis ja secrets.
I pensa recolzada a la finestra
què fa una dona en una habitació semblant.
Lluny de la mar, la mort sosté amb fortesa
el seu esguard més fosc

2
BEN POCA COSA TENS

Ben poca cosa tens:
La taula i uns quants llibres,
l’enyor d’ella, que és lluny
i tampoc no l’oblides,
i aquest silenci, dens
de paraules no dites.
Si ara escrius, a recer
de tanta melangia,
et perdràs pels camins
d’una tristor benigna,
la veu se’t tornarà
poruga i malaltissa
i a cada mot creuràs
que perds un tros de vida.
Deixa-ho tot. Al carrer
fa una tarda tranquil·la.
Camina. Hi ha gent
per fer-te companyia.
No et refusis a cap
dels horitzons que et criden.
Quan tornis, tot serà
més assenyat i digne.
No hauràs oblidat res
–no és més lliure qui oblida–,
però duràs les mans
plenes de llum fresquíssima.

3
SIGNES

El gat fa piruetes sobre l’herba
i són frases sagrades que s’esborren
mentre me les escolto, analfabet.
Els arbres i els camins fan d’escenari:
saltem i contenim el verb, som ràfegues
d’ensenyaments obscurs, bèsties amb fe.

4
POC ABANS DE SOPAR AMB ELLA PER DARRERA VEGADA

El món és lluny. L’acord no forma part
dels meus propòsits. Ja no faig preguntes

perquè no hi ha més interlocutors.
“Roberto”, em criden, “para atenció”.

Però jo miro avall i els responc: “no”.
Algun cop he pensat de matar algú,

encara que no amb gaire vehemència.
El cas és que he de mirar avall per veure’ls.

L’amor és ella esperant-me en seda crua,
i el saldo net del meu compte bancari.

Un cereal massa aïllat germina,
treu brot, però fatalment sucumbeix

a les temptacions solars. Veig la ciutat
immanent, tot s’oblida abans del trànsit

i això ens porta a fer comparacions,
quan la igualtat no existeix. És distint

el bo de l’excel·lent, i encara més
l’excels d’allò que se’n diu acceptable,

per no assenyalar allò que és reputat
dolent. No hi ha judici sense dogma,

però ja hem vist que, en el nivell més bàsic,
la plenitud equival al no-res.

L’amor és ella més nua com més ben
vestida, més fulgent com més llunyana.

Llunyana com el món, extemporània
com el món sempre diferit, projecte

mal plantejat de bon començament:
bé pot un Déu equivocar-se a posta.

L’amor, per tant, és ella quan s’empassa
la llet. Aquest és el meu Absolut,

l’únic que puc admetre. Ja no faig
preguntes, s’ha tapat el món de blanc.

Queda, però, un rastre, el noble vestigi,
la formulació de la venjança.

“El foc que ens consumeix en temps de guerra
tornarà per encendre el nostre foc.”

Hagi passat el poeta per l’experiència o no, el resultat és pura doctrina sentimental que llegim plana o amb ironia, amb simpatia i que ens ve de gust rellegir, o no. I si no hi ha doctrina sentimental, hi ha jocs de paraules, que en el cas dels poemes d’aquí sobre no en veig massa. La felicitat és un plat de verdura d’en Casasses també és doctrina sentimental, els sonets de Shakespeare en van farcits, per no dir la manera de sentir de Safo (que inclou gelosia i impossibilitat d’aconseguir l’objecte de l’amor), que encara cueja. Plantegem-ho des d’aquest punt de vista, o ens carreguem la màgia? No m’estan dient de què va el món i què en puc esperar, i com? I les exegesis que cada capelleta ha fet al seu i des del seu cànon d’obres, no perseguien el mateix? Pretendre que els textos no m’ho diuen, no és fal·laç? I pretendre que no m’ho diguin, els poemes, en particular, no és molt reduccionista?

Després d’aquesta sopa d’all, la meva satisfacció, francament, és un bol d’escudella que vaig a escalfar de seguida (si és que no me’n vaig a dormir sense passar per la cuina, que no ho sabràs mai).

Tags: El vertigen del trapezista, escudelles, interpretèixons, punt 3, Sobre la poesia, sopes d'all

Sota “Una rèplica que no és una rèplica”, a El vertigen del trapezista.

Al comentari directe de l’entrada, publicat allà per no donar-me l’oportunitat de modificar-lo, hi intercalaria una cita tremenda, il·lustrativa, shakespeariana, d’Ariel Santamaria, líder juantxi, que apareix al vídeo que us he afegit al final:

No tinc paraules, per definir lo que sento ara… Per tant, com que no puc parlar, cantaré.

La resposta a la pregunta del punt 3, Sobre reconèixer les experiències viscudes de veritat en un text, sobre calar la versemblança a partir dels focus d’atenció en el record, dissabte o diumenge vinent. Després d’experimentar físicament el concert de Mishima. Retransmetent des d’Alforja o rodalies.

Crec que la començaré contestant la pregunta 2 d’un meme adreçat a escriptors –moooolt parcialment: hauré de triar una veritat de les moltes que podria contestar No us puc enllaçar de cop tots els memes contestats a una adreça del blog on apareixen perquè aqueix blog ha decidit, ahir, eliminar les etiquetes 8-| i ara ja no pots clicar a “qüestionari” i que et surtin els 15 qüestionaris. Re que no solucioni una classe pràctica de biblioteconomia contemporània:

• Ara hem d’aplicar tècniques d’IR i oferirem resultats en una pàgina externa. Els baixarà la ratio de visites des d’enllaços directes en altres webs, circumstància que –si són uns obsessos de les estadístiques– no els ajuda a saber ni d’on vénen les visites, ni a posicionar-se en cap rànquing de blogs (com ara Technorati), pero potser sí en cercadors a través de les paraules “rcanovalls” i “qestionari”, que ja són molt buscades
• Oferir una pàgina de resultats de Google en el seu lloc els pot fer baixar lleugeríssimament el Pagerank. Ha estat una intuició/record que podria demostrar si dormo menys hores.
  
• Escriure aquesta postdata em permet enllaçar uns apunts de fernand0 sobre Technorati vs Google que si teniu un moment tecnològic us aniran bé per ampliar la cultura general internètica.
• Bonus: pel que fa a l’ambiciós (o no?) Blocs de lletres, tot i el mashup en bolquers (ja creixerà), sembla que no aprofiten les etiquetes. Raro, raro. Crear un mashup fent un núvol conjunt de totes les etiquetes dels blocs de lletres seria revelador i et permetria navegar alhora entre molts blogs. S’haurien de posar d’acord en la morfologia de les etiquetes, per començar, que serà més senzill que posar-s’hi en les categories. Tots els substantius de noms comuns en plural, per exemple. Sóc la primera que no ho revisa sempre i, per tant, no sempre ho respecta.

P.d. La meva gestora de la col·lecció favorita torna de Reus i em diu “és preciós”, i a mi em cau la bava. Tinc tres carrets per digitalitzar de fotos “dels meus llocs”, tirades a finals de juliol per a una entrada caducada que s’havia de dir “Anunci d’una ciutat on ja no vull viure”.

No puc estar d’enllaçar-li coses que hi passen… que molt talent de Reus (no us perdeu el final del vídeo, amb les reflexions de l’alcalde) vol baixar a Barcelona a treballar, descapitalitzant la ciutadeta.

A la CORI són molt dolentots o despistats, i tenen molt material penjat al Feisbuc que no és accessible des de fora. Com ara l’últim vídeo: l’anunci del sorteig de participacions de loteria del partit. La Mercè no em podia portar loteria perquè no hi va anar en dimarts o dijous, que és quan la venen L’encarregaré a algun taxista portuguès.

Aquest vídeo és de la Diada d’enguany:

Ariel Santamaria, regidor de la CORI a l’Ajuntament de Reus, visita el Parlament de Catalunya i anuncia que es presentarà a les eleccions de la Generalitat. — Barcelona, 2008, 11 de setembre

Tags: Antaviana (blog), Ariel Santamaria, Blocs de lletres, categorías, CORI, Diada, El vertigen del trapezista, etiquetas, Facebook, Google PageRank, loteria, Mishima, punt 4, recuperación de información [: Google], Reflexiones e irreflexiones, Reus, Sobre la poesia, tags, Technorati

Una rèplica que no és una rèplica : 6

…com jo mateix, que procuro defugir de la poesia que fa tuf de prosa. No m’interessa (ni crec que sigui essencial) saber com és l’habitació d’hotel on el poeta escriu els seus versos

L’habitació d’hotel on el poeta escriu els seus versos podria ser un canemàs des d’on escriure, bons o mals versos [subjectivitat?] No m’he preocupat d’aconseguir el llibre Què et suggereix, en canvi, l’habitació freda del Sands Hotel? I si convenim, com fa Lou Reed –i la reflexió no és original– al principi de l’entrevista que enllaçaves, que talent really shows –i que amb una mica de dedicació podem explicar on i com?

Com que Margarit no em fa ni tan sols tuf de prosa (literària, s’entén) necessito aclariments: et refereixes als versos que no són versos, sinó frases partides en sintagmes, paraules, o encara partides per on els peta? (i si encara fossin una marca a l’hora de llegir…) Als que fins i tot poden comunicar quelcom que pots explicar amb altres paraules –afegint o canviant significat? Als poc o gens “lírics”, com podria ser el de sota? (què vol dir lírica?) Als volgudament despoètics, o antilírics? Als directament dolents?:

“Le monde est bleu comme une orange” va citar
   un mestre d’abans de dinar, algun
dimecres o dilluns d’aquests. Venia a tomb,
   el vers (espero que Éluard només
cuegi aquí), en referència a la funció
   no comunicativa del llenguatge.
Si, amb un altre mestre, discutim, dijous
   següent (aquest m’atrapa: té els ulls clars,
fa panxa, és calb, porta ulleres o llenties
   segons el dia: si sospira lleganyes
o no) l’impenetrable riba dels poemes
   (galàxia aliena i remota, fora
del nostre abast, que som Alícies invisibles,
   ruques, analfabetes) deu voler
dir que n’hi ha que no ens comuniquen res.
   Seguim amb passos rectes la mirada
d’aquest metrònom que ens ensenya i guarda salves
   deixades de l’un a l’altre ull. “Tus ojos
como el mar son azules”. “Tus dientes parecen
   perlas”: el lògic refereix dos usos
metafòrics. Li aixecaria la camisa
   i tocaria una panxa contenta
d’estar-ho fent bé. Disfressa els làsers el “bleu
   comme deux oranges”: ja no marxaré
a desxifrar la llengua de cap més tibat.
   M’inflo d’amor, agusat pel martell
dels contactes sinàptics rere les cortines.
   Perdo per sempre l’anonimat. Prenc
amb mi els consells les armes i els dubtes dels vells.
   Que el sentit del ridícul m’acompanyi.

I escolta, la referència la posaves per a que me’l compri i el llegeixi? N’he trobat uns tastets, en tinc prou? (el síndrome d’Asperger se m’aguditza, per escrit: les ironies, els dobles sentits i els calla em costen més d’entendre, you know).

Tags: buf, El vertigen del trapezista, punt 6, Sobre la poesia

Siento chorizar un posible post del Trapezista. Una canción, más que para morirse, para despertar de cualquier hibernación:

“I’m not sorry” (lyrics), en You are the Quarry / Morrissey. — 2004

Una versión editada en vídeo que incluye jugueteo con la camisa no tiene desperdicio. Mina me diría que es escuchable porque tiene múltiples lecturas aunque no esté de acuerdo al 100% con ninguna de ellas blah blah blah. Da un poco de margen, coñe.

En el mínimo mantenimiento semanal añadí a Sinforosa en minifalda en el blogroll y también a Nuel con mieces, una troballa (de Murcia?).

Trapezista, avui era un bon dia per agafar la bicicleta i enfilar el Coll, però pel poc que endevino la matinada també semblava perfecta per sortir a desbarrar amb quatre amics, i seguir cagant-se en tot l’endemà.

Tags: El vertigen del trapezista, I'm not sorry, Morrissey, Nuel con mieces, Sinforosa en minifalda, You are the Quarry

A risc de passar per informal, el comentari als punts 2 i 3 el reservo fins que acabi amb la resta: mereixen una bona repassada. Prossegueixo:

Una rèplica que no és una rèplica : 5

Segurament un vagó de tren o un carrer (per molt Prim que sigui) no són els millors llocs per llegir/escoltar poesia. El vers arriba amb interferències i falta de cobertura. Però, i si ens equivoquem a l’hora de definir l’objectiu d’aquests recitals? I si el que busquem no és la comunicació, sinó l’apropament de la poesia a lectors potencials? Potser per això, perquè la poesia no té la sort de la música, recitem en públic sabent que els espectadors no n’estan copsant els matisos que copsarien al sofà de casa seva. Probablement en tenim prou sospitant que, per algun estrany motiu, aquella persona que ens escolta sentirà la curiositat necessària per cercar el rastre d’unes paraules que menaran a unes altres que menaran a unes altres paraules…

Tu sortiries a caçar lectors de poesia amb el salabret amb què atrapes peixos vermells per a canviar-los l’aigua?

Pregunta capciosa: existeix una temporada estable de circ, a Reus, més enllà del Trapezi (que ja té uns anys)? El Círcol va plegar l’any 1931. On s’està representant Sala Cacao, o Caixes, de Les Musaranyes?

A Terrassa cada any s’hi fa el festival de jazz, PERÒ la programació estable no deixa de ser potent durant tot el curs. Servidora, quan un bon dia va anar a raure a Terrassa, tenia la seva cultura jazzística molt a les beceroles. Servidora, mentre hi va viure, no va ser mai prou solvent per anar a un concert almenys cada dues o tres setmanes (si a més volia anar al cine, comprar llibres, passar pel Reina i pels Amics de tant en tant i SORTIR de Terrassa si s’esqueia). Terrassa no és Nova Orleans, tot i així l’ambient era (i és) prou potent com per tornar a servidora una escoltadora habitual de jazz que amb la calma va ampliant la seva discoteca digital i perfilant les seves fílies dins el gènere –i gèneres veïns: crooners, blues, country, … Servidora no comparteix al 100% l’estètica de qui programa a Terrassa, però durant l’any pot remenar i triar entre una oferta mínimament variada.

O aquests tímids recitals de poesia es multipliquen MOLT i generen una programació estable atractiva que aconsegueixi una parròquia gairebé fixa, o, pel que fa a l’objectiu d’estimular la curiositat, semblaran quatre gotes al desert. Servidora no només circumscriuria les activitats literàries a les biblioteques: se n’aniria a la cafeteria del Centre de Lectura (un lloc on s’estan ben acostumant a programar jazz) a recitar, per exemple, Vinyoli una setmana, Ferrater la següent, i anar-hi anant. Envaïria a estonetes curtes i habitualment el Keyboard i tants altres espais, abaixant la música i avisant prèviament la clientela, i l’orella els la menjaria a petons. Amb no massa tuf de narrativa, si vols. I DESPRÉS, per mi no abans, suma-hi taques d’oli amb poetes locals et caetera. Per començar.

Si voleu apropament, fugiu de les interferències i de la manca de cobertura com de la pesta. Per aquests motius, la gent canvia de companyia: i canvia a la que hauríem de boicotejar per principis.

Per molt que punxi l’ego, em fa l’efecte que aconseguireu crear parròquia d’una manera més eficient, i sense risc de sacrificar un gram de qualitat (i ja parlarem dels valors i les funcions dels poemes més endavant) si comenceu recitant un

EPÍLEG
Quedem-nos asseguts en algun banc
de la plaça amb acàcies. Cauen campanades
de vespre. Va pujant el temps.
Escric a la pissarra transparent
de l’aire signes. He cremat un ram
de fulles grogues. He d’omplir de nou
l’eixuta cisterna.

abans o després o entre La vaca cega i La vaca de la mala llet, que no pas si els intenteu seduir amb úters, escates i altres onomatopeies, que (em temo que) no semblen tan amables de processar. Per començar, busqueu textos amb el màxim de nivells de lectura possibles. Per posar un cas extrem, que la selecció s’acosti més a la simplicitat dels Salms (de Porcar, que orienta les seves entrades a aconseguir el màxim de lectors –i mantenir-los). No podeu pretendre que qui no ha anat mai a la muntanya faci espeleologia el primer dia. La muntanya té moltes possibilitats i potser l’espeleologia no serà mai la de la parròquia més nombrosa; de l’activitat de base ja en sortiran seccions diverses.

És un punt de vista - consultoria gratis, però us demano que m’envieu les programacions a venir, que consideraré la possibilitat de tornar a viure a Reus malgrat que la infraestructura de transport públic del Camp sigui penosa.

PS: petites modificacions han espurnejat aquesta entrada al llarg de l’última mitj’hora, matinada de divendres 28 de novembre, d’aiguaneu a Cerdanyola; i BIS: així les gasten en aquesta precoastal town:

Pots seguir veient què passa per aquí a Còdols : el bloc del Ramat de Pedres

És una possibilitat: és el tractor amarillo que se lleva ahora, i pel que fa a mi vist una vegada, vistos tots. En versions similars una mica menys efectistes (però amb entremesos buidets com aquest) és en el que jo hauria acabat participant de ple si la panxa no m’hagués protestat de gana. En el nostre cas (no parlo dels Còdols) tenia la sensació de que podíem acabar convertint definitivament el públic en atrezzo imprescindible per a un paripé narcisista. L’estudiado simulacro del teiatru que els Còdols hi posen em faria cridar, com a públic, “tu drama no es necesario, vés al gra, carall” si no fos tan british i en aquesta alta nit no estigués tan sòbria encara. Per això dec haver deixat d’anar a aquests eventus, i em dedico directament al cine o al teatre. Però hi ha persones a qui els encanta, i hi van per veure aquest teatre, a més de –o no només– la poesia, suposo. Són un públic. Ja en parlarem. Es pot parlar de tot, en públic.

Tags: El vertigen del trapezista, punt 5, Sobre la poesia