Dec 01 2008
Punt per punt IV : 6
Sumario para Comentari al Trapezista. Sobre la poesia
- [1a part] Comentari amb l’excusa de “Sobre la poesia” a El vertigen del trapezista. — 2008, 18 de novembre
- [2a part] Comentari amb l’excusa de “Sobre la poesia” a El vertigen del trapezista. — 2008, 18 de novembre
- [3a part] Comentari amb l’excusa de “Sobre la poesia” a El vertigen del trapezista. — 2008, 18 de novembre
- [Punt per punt I : 1] : comentaris i aclariments a una Rèplica que no és una rèplica sobre el meu comentari a Sobre la poesia
- Punt per punt II : 7
- Punt per punt III : 5
- Punt per punt IV : 6
- Punt per punt V : 4
- Punt per punt VI : 3
Una rèplica que no és una rèplica : 6
…com jo mateix, que procuro defugir de la poesia que fa tuf de prosa. No m’interessa (ni crec que sigui essencial) saber com és l’habitació d’hotel on el poeta escriu els seus versos
L’habitació d’hotel on el poeta escriu els seus versos podria ser un canemàs des d’on escriure, bons o mals versos [subjectivitat?] No m’he preocupat d’aconseguir el llibre 
Què et suggereix, en canvi, l’habitació freda del Sands Hotel? I si convenim, com fa Lou Reed –i la reflexió no és original– al principi de l’entrevista que enllaçaves, que talent really shows –i que amb una mica de dedicació podem explicar on i com?
Com que Margarit no em fa ni tan sols tuf de prosa (literària, s’entén) necessito aclariments: et refereixes als versos que no són versos, sinó frases partides en sintagmes, paraules, o encara partides per on els peta? (i si encara fossin una marca a l’hora de llegir…) Als que fins i tot poden comunicar quelcom que pots explicar amb altres paraules –afegint o canviant significat? Als poc o gens “lírics”, com podria ser el de sota? (què vol dir lírica?) Als volgudament despoètics, o antilírics? Als directament dolents?:
“Le monde est bleu comme une orange” va citar un mestre d’abans de dinar, algun dimecres o dilluns d’aquests. Venia a tomb, el vers (espero que Éluard només cuegi aquí), en referència a la funció no comunicativa del llenguatge. Si, amb un altre mestre, discutim, dijous següent (aquest m’atrapa: té els ulls clars, fa panxa, és calb, porta ulleres o llenties segons el dia: si sospira lleganyes o no) l’impenetrable riba dels poemes (galàxia aliena i remota, fora del nostre abast, que som Alícies invisibles, ruques, analfabetes) deu voler dir que n’hi ha que no ens comuniquen res. Seguim amb passos rectes la mirada d’aquest metrònom que ens ensenya i guarda salves deixades de l’un a l’altre ull. “Tus ojos como el mar son azules”. “Tus dientes parecen perlas”: el lògic refereix dos usos metafòrics. Li aixecaria la camisa i tocaria una panxa contenta d’estar-ho fent bé. Disfressa els làsers el “bleu comme deux oranges”: ja no marxaré a desxifrar la llengua de cap més tibat. M’inflo d’amor, agusat pel martell dels contactes sinàptics rere les cortines. Perdo per sempre l’anonimat. Prenc amb mi els consells les armes i els dubtes dels vells. Que el sentit del ridícul m’acompanyi.
I escolta, la referència la posaves per a que me’l compri i el llegeixi? N’he trobat uns tastets, en tinc prou? (el síndrome d’Asperger se m’aguditza, per escrit: les ironies, els dobles sentits i els calla em costen més d’entendre, you know).
