• “No trobo La historia interminable a la prestatgeria”. Compruebo el topográfico y que en aquel momento está disponible, vamos a los estantes, no está. Le cuento que puede estar en los carros, que lo puede tener cualquier usuario, que puede estar en los estantes de recolocación… Tenemos la edición de la sección infantil, creo que con texto idéntico, pero no la quiere.
• Diccionari català-àrab. Em diu que no és al seu lloc. Li explico on són les prestatgeries de recol·locació i on és la prestatgeria que conté el rang de topogràfics on ha de buscar. Al cap de dos minuts torna, somrient, amb el diccionari a les mans; el deuen haver fet servir aquest migdia.
• Técnicas constructivas romanas en Itálica (Santiponce, Sevilla), la chica no lo encuentra en la estantería. En el catálogo comprobamos que se detectó como perdido en el último inventario. Me cuenta que es una monografía difícil de conseguir (publicada en 1993!!) En el colectivo del Consorci de biblioteques universitàries de Catalunya, el CCUC, aparece la opción Rovira i Virgili, Tarragona. En Rebiun (el catálogo colectivo de la red de universidades del estado de mantenimiento externalizado, Baratz) encontramos mucho más, pero hay que verificar la información en los respectivos catálogos de las bibliotecas donde tengan el documento que buscamos; motivo: en estos momentos este catálogo no refresca diariamente la información de los múltiples catálogos en línea, sino que trata todos los ficheros en diferentes variantes de Marc (el Marc es el lenguaje de codificación de los registros bibliográficos y de autoridades –autor, título) que recibe de las distintas bibliotecas para convertirlos a ibermarc, la variante que Rebiun usa, cada cierto tiempo.
• “No trobo 3 obres de Naipaul. He mirat al catàleg i posa que estan disponibles. A la prestatgeria el topogràfic s’acaba al 820(091)… i aquest és 820(791)”19″ Nai. No hi és.” Al seu darrere té un gran plànol de la planta la funció del qual és reflectir la distribució de la CDU a les prestatgeries, però en prescindim en primer moment i fem l’exercici pràctic: anem al lloc on s’acaba el 820(091)… i li assenyalo el cartell que indica allà mateix que la resta de 820(…) els trobarà a l’altra banda de la sala, seguint la numeració correlativa. M’enfilo a la prestatgeria de literatura en anglès [820] del Carib [(791)], s. XX ["19"], Naipaul [Nai], i li acosto els tres llibres que havia demanat. Hem deixat les dues noies que l’acompanyaven al taulell d’informació. Quan la veuen tornar li pregunten: “On eren?”
• “Hola. Ahir vaig reservar un llibre a través del catàleg en línia, però no el trobo a les prestatgeries. L’estic buscant bé?” –li expliques que digui el seu nom a préstec, que si han tornat el llibre li hauran guardat allà, i li preguntes si ha rebut cap correu electrònic notificant que ja el tenien. Que no. “Bé, pots anar mirant el correu o comprovar l’estat al catàleg.” Again, again.
• “Pot ser que no funcioni la wifi?” Li explico la veritat: que fa tres setmanes ens van avisar que la wifi (fins aleshores modèlica) no anava bé, que no havien descobert el motiu del problema, que hi estaven treballant i que ja ens avisarien quan s’hagués solucionat. No li explico tot: la consigna donada era que si un usuari preguntava, donéssim explicacions, però que no calia que ho féssim abans. Sempre el puc adreçar a qualsevol altra zona del campus. Però sembla que aquí encara no funciona. Em sap molt greu, és un conyàs. També per mi quan he de treballar amb el portàtil, als matins.
• “La col·lecció Bernat Metge? Saps? Saps quina és, … una col·lecció de clàssics traduits. Es diu Bernat Metge. Saps on és?” ¬¬ Malgrat que li dic que sí, gràcies, que sé quina és, i que la pot trobar exactament quatre prestatgeries més enllà (autors llatins) i una mica més anyà els autors grecs, li explico que si busca al catàleg trobarà el topogràfic i que si així i tot no sap trobar la prestatgeria (estan numerades, al plànol de darrera seu) que torni i li ensenyo.
• Me llaman de Catalogación para comprovar si un libro sin topográfico en el catálogo está en su sitio con el tejuelo que le debería corresponder. Sí.
• Me levanto para avisar a la maleducada que está hablando alto por el móvil en la escalera, a un metro del cartel de prohibido usar móviles. Em diu el que tothom em diu: “però si jo veig gent que ho fa…” S’ha acumulat tanta gent, parlant per mòbil a l’escala, hi ha tant de xivarri, que de camí al pis superior em planto davant de cada un i els dic que si us plau acabin la conversa o la continuin fora, mentre els assenyalo els cartells indicadors de la prohibició que tenen a pocs metres. Se’m giren d’esquena i continuen xerrant. Del braç, els acompanyo cap als graons, a ver si me entienden, pero forcejean y se dan la vuelta para el rellano, mientras les digo que nada les impide continuar la conversación bajando la escalera, pero que salgan ya de una vez. Uno cierra el móvil y me dice, con suficiencia: “Así no se puede organizar un congreso!” Está a punto de invadirme mi íncubo, que también organizaba congresos pero nunca en el rellano de la biblioteca, y replicar con su vozarrón, con un “Mira, nene, …”

Terminando de leer: El móvil de Hansel y Gretel / Hernán Casciari. — Orsai, 2008, 7 de octubre

Escoltant Lou Reed (2008, 30 d'octubre). -- d'avui

Sota “Una rèplica que no és una rèplica”, a El vertigen del trapezista.

Al comentari directe de l’entrada, publicat allà per no donar-me l’oportunitat de modificar-lo, hi intercalaria una cita tremenda, il·lustrativa, shakespeariana, d’Ariel Santamaria, líder juantxi, que apareix al vídeo que us he afegit al final:

No tinc paraules, per definir lo que sento ara… Per tant, com que no puc parlar, cantaré.

La resposta a la pregunta del punt 3, Sobre reconèixer les experiències viscudes de veritat en un text, sobre calar la versemblança a partir dels focus d’atenció en el record, dissabte o diumenge vinent. Després d’experimentar físicament el concert de Mishima. Retransmetent des d’Alforja o rodalies.

Crec que la començaré contestant la pregunta 2 d’un meme adreçat a escriptors –moooolt parcialment: hauré de triar una veritat de les moltes que podria contestar No us puc enllaçar de cop tots els memes contestats a una adreça del blog on apareixen perquè aqueix blog ha decidit, ahir, eliminar les etiquetes 8-| i ara ja no pots clicar a “qüestionari” i que et surtin els 15 qüestionaris. Re que no solucioni una classe pràctica de biblioteconomia contemporània:

• Ara hem d’aplicar tècniques d’IR i oferirem resultats en una pàgina externa. Els baixarà la ratio de visites des d’enllaços directes en altres webs, circumstància que –si són uns obsessos de les estadístiques– no els ajuda a saber ni d’on vénen les visites, ni a posicionar-se en cap rànquing de blogs (com ara Technorati), pero potser sí en cercadors a través de les paraules “rcanovalls” i “qestionari”, que ja són molt buscades
• Oferir una pàgina de resultats de Google en el seu lloc els pot fer baixar lleugeríssimament el Pagerank. Ha estat una intuició/record que podria demostrar si dormo menys hores.
  
• Escriure aquesta postdata em permet enllaçar uns apunts de fernand0 sobre Technorati vs Google que si teniu un moment tecnològic us aniran bé per ampliar la cultura general internètica.
• Bonus: pel que fa a l’ambiciós (o no?) Blocs de lletres, tot i el mashup en bolquers (ja creixerà), sembla que no aprofiten les etiquetes. Raro, raro. Crear un mashup fent un núvol conjunt de totes les etiquetes dels blocs de lletres seria revelador i et permetria navegar alhora entre molts blogs. S’haurien de posar d’acord en la morfologia de les etiquetes, per començar, que serà més senzill que posar-s’hi en les categories. Tots els substantius de noms comuns en plural, per exemple. Sóc la primera que no ho revisa sempre i, per tant, no sempre ho respecta.

P.d. La meva gestora de la col·lecció favorita torna de Reus i em diu “és preciós”, i a mi em cau la bava. Tinc tres carrets per digitalitzar de fotos “dels meus llocs”, tirades a finals de juliol per a una entrada caducada que s’havia de dir “Anunci d’una ciutat on ja no vull viure”.

No puc estar d’enllaçar-li coses que hi passen… que molt talent de Reus (no us perdeu el final del vídeo, amb les reflexions de l’alcalde) vol baixar a Barcelona a treballar, descapitalitzant la ciutadeta.

A la CORI són molt dolentots o despistats, i tenen molt material penjat al Feisbuc que no és accessible des de fora. Com ara l’últim vídeo: l’anunci del sorteig de participacions de loteria del partit. La Mercè no em podia portar loteria perquè no hi va anar en dimarts o dijous, que és quan la venen L’encarregaré a algun taxista portuguès.

Aquest vídeo és de la Diada d’enguany:

Ariel Santamaria, regidor de la CORI a l’Ajuntament de Reus, visita el Parlament de Catalunya i anuncia que es presentarà a les eleccions de la Generalitat. — Barcelona, 2008, 11 de setembre

Por Serafín, en aquella barra en forma de U, damos la espalda a cualquiera que no sepa pedir las cosas como está mandao. Por él tenemos todos los cacharros limpios, se nos han quemado unas patatas fritas o ha habido que repetir algún café, y repetimos enteros los discos A Contraluz, Diva, y un grandes éxitos de Los Panchos –que no le gustan demasiado. Serafín va para el jukebox y enseguida Tracy Chapman acorda su “Fast car” (que como todo el mundo sabe es de la misma marca que “Nowhere fast”, y también modelo antiguo de “Feel”). Algunos amigos llegan y se juntan en su rincón, para asistir a la primera sesión de la tarde: la marabunta de quintos en la ciudad, liberados por unas horas, y con hambre de bocadillos de lomo con queso.

“Hoy me tomaré un chupito”. Serafín se sonríe, tímido. Ya no suenan Los Panchos: están Ace of Base, Alphaville, … si el ambiente se pone demasiado frenético Serafín se levanta y paga Black, y que la peña chinche. Le pasamos monedas de las propinas para que seleccione “Relight my fire” y “Bohemian Rhapsody”. Si viene B., a eso de las once, oiremos y cacarearemos a coro el ripio de The bodyguard hasta la hora de plegar, a no ser que À. contraataque con “Stars” y Serafín le ayude con “Smooth operator”. Le pedimos Blondie por Longtime companion y accede al ruego. Antes de retirarse quiere oir “Fragile”. Somos sus fans. Fans de Serafín.

Ésta nos la regalabas. Ésta no alcanzaste a bailarla, y te habría encantado. De ésta sí vimos el clip muchas veces. Y ésta también la pusiste un montón, en la versión castellana de Luz. Ésta, que nos la ponían en el Provi bastante antes que cerraran con “Sister golden hair” o “Avalon”, no llegué a traducírtela:

“It doesn’t have to be this way” en She was only a grocer’s daughter / The Blow Monkeys. — 1997

It doesn’t have to be this way
just counting the hours
‘cos when your bed it’s made
then baby it’s too late

there’s no hope for a hungry child
whose joker is wild
they take all hope away
by the end of the day

well i just about have enough of the sunshine
hey! what did I hear you say?
You know, it doesn’t have to be that way!
You! When you walk out the door
You gonna ask for more

It doesn’t have to hurt that way
Just counting the pain
You’ve only got yourself to blame
For playing the game

There’s no hope for a hungry child (no wonder!)
Whose joker is wild
And they take all hope
And I just can’t see the sense
And my mind’s a haze

well i just about have enough of the sunshine
hey! what did I hear you say?
You know, it doesn’t have to be that way!
You! When you walk out the door
You gonna ask for more

do you want it?
do you want it?
don’t you know that i got it baby?
don’t you know i got it baby?

And I just about have enough of the sunshine
hey! what did I hear you say?
You know, it doesn’t have to be that way!
You! When you walk out the door
You better ask for more

Cuidaos.

Una rèplica que no és una rèplica : 6

…com jo mateix, que procuro defugir de la poesia que fa tuf de prosa. No m’interessa (ni crec que sigui essencial) saber com és l’habitació d’hotel on el poeta escriu els seus versos

L’habitació d’hotel on el poeta escriu els seus versos podria ser un canemàs des d’on escriure, bons o mals versos [subjectivitat?] No m’he preocupat d’aconseguir el llibre Què et suggereix, en canvi, l’habitació freda del Sands Hotel? I si convenim, com fa Lou Reed –i la reflexió no és original– al principi de l’entrevista que enllaçaves, que talent really shows –i que amb una mica de dedicació podem explicar on i com?

Com que Margarit no em fa ni tan sols tuf de prosa (literària, s’entén) necessito aclariments: et refereixes als versos que no són versos, sinó frases partides en sintagmes, paraules, o encara partides per on els peta? (i si encara fossin una marca a l’hora de llegir…) Als que fins i tot poden comunicar quelcom que pots explicar amb altres paraules –afegint o canviant significat? Als poc o gens “lírics”, com podria ser el de sota? (què vol dir lírica?) Als volgudament despoètics, o antilírics? Als directament dolents?:

“Le monde est bleu comme une orange” va citar
   un mestre d’abans de dinar, algun
dimecres o dilluns d’aquests. Venia a tomb,
   el vers (espero que Éluard només
cuegi aquí), en referència a la funció
   no comunicativa del llenguatge.
Si, amb un altre mestre, discutim, dijous
   següent (aquest m’atrapa: té els ulls clars,
fa panxa, és calb, porta ulleres o llenties
   segons el dia: si sospira lleganyes
o no) l’impenetrable riba dels poemes
   (galàxia aliena i remota, fora
del nostre abast, que som Alícies invisibles,
   ruques, analfabetes) deu voler
dir que n’hi ha que no ens comuniquen res.
   Seguim amb passos rectes la mirada
d’aquest metrònom que ens ensenya i guarda salves
   deixades de l’un a l’altre ull. “Tus ojos
como el mar son azules”. “Tus dientes parecen
   perlas”: el lògic refereix dos usos
metafòrics. Li aixecaria la camisa
   i tocaria una panxa contenta
d’estar-ho fent bé. Disfressa els làsers el “bleu
   comme deux oranges”: ja no marxaré
a desxifrar la llengua de cap més tibat.
   M’inflo d’amor, agusat pel martell
dels contactes sinàptics rere les cortines.
   Perdo per sempre l’anonimat. Prenc
amb mi els consells les armes i els dubtes dels vells.
   Que el sentit del ridícul m’acompanyi.

I escolta, la referència la posaves per a que me’l compri i el llegeixi? N’he trobat uns tastets, en tinc prou? (el síndrome d’Asperger se m’aguditza, per escrit: les ironies, els dobles sentits i els calla em costen més d’entendre, you know).

“I’m not sorry” (lyrics), en You are the Quarry / Morrissey. — 2004

Una versión editada en vídeo que incluye jugueteo con la camisa no tiene desperdicio. Mina me diría que es escuchable porque tiene múltiples lecturas aunque no esté de acuerdo al 100% con ninguna de ellas blah blah blah. Da un poco de margen, coñe.

En el mínimo mantenimiento semanal añadí a Sinforosa en minifalda en el blogroll y también a Nuel con mieces, una troballa (de Murcia?).

Trapezista, avui era un bon dia per agafar la bicicleta i enfilar el Coll, però pel poc que endevino la matinada també semblava perfecta per sortir a desbarrar amb quatre amics, i seguir cagant-se en tot l’endemà.

Publicada en català l’any 1999, no ha estat fins a la publicació de la versió castellana aquest any que l’obra no ha obtingut entre nosaltres el reconeixement públic que la novel·la es mereix.

Es tracta d’una obra d’una modernitat sorprenent —ningú no diria en llegir-la que va ser escrita fa més de cent anys (1906)—, tant per la temàtica i l’enfocament com per l’estil, àgil i d’una gran comicitat. El llibre narra les aventures d’en Botxan, un jove de Tòkio més aviat cínic i descregut, alter ego de Sôseki, a qui envien com a professor a un institut rural situat en la remota illa de Shikoku. En aquesta nova destinació el protagonista descobreix a poc a poc, amb una gran lucidesa, com són els seus companys i què estan disposats a fer per eliminar els seus adversaris; alhora, haurà d’enfrontar-se als alumnes, una colla d’adolescents brètols que li faran la vida impossible. Sovint fa la impressió que l’autor està reflectint els conflictes que hom pot veure en qualsevol institut o escola actuals

Obra amena i de fàcil lectura, t’aporta entre somriures profunds elements de reflexió sobre l’educació i sobre la naturalesa humana.

Una despistada patológica que me sé extravió el móvil hace un par de días. De camino a la tienda donde tenía que conseguir otro terminal y duplicado de tarjeta, ha parado en L’Aranya: hace unas semanas ya comprobó que tenían el libro en el escaparate, pero estaban cerrando y no era plan.

La verdad es que la edición física de Impedimenta la encontraba más bonita, manejable, de bolsillo. Se ha quedado con la catalana por fer país, y ya os dirá el qué si le peta. A lo mejor Magda, si fue al taller de literatura japonesa, es un posible interlocutor. Ahí está, de momento de bodegón para las pruebas de la cámara del móvil, óptica Sony de 5 megapíxeles que le saca de más de un apuro –estábamos utilizando una mierdacámara que teóricamente tiene la misma resolución, pero que no enfoca a dos palmos:

20081129, Natsume Sôseki. Botxan (comprat a L'Aranya) / Mina. -- 2008, 29 de noviembre

Yo creo que pierde los móviles para comprarse otro, aunque cierto es que el último era reciclado. La tía se ha mandado las fotos por wifi y amenaza con bloguear desde el aparatico. Me va a salir twitty la menina? Creo que no: si hay semanas enteras en que se olvida de cepillarse los dientes, y si en feisbuc sólo entro YO a contactar con SUS conocidos (cosas de ser asistenta personal), tampoco va a caer esa breva. Pero puede que me ceda el aparato para que se lo custodie: entonces tiembla micromundo.

Me la he encontrado delante de la iglesia (venía yo con el carrito de la compra semanal) y le he pedido que me dejara sacar ésta, nótese el crucifijo como si de neón en lo alto. Discreto a la par que provocativo:

Iluminan todas las iglesias, pero en lo del crucifijo no me había fijao nunca / Sonsoles Prieto. -- Cerdanyola, 2008, 29 de noviembre

Tejuelos de libros (robados?)

Panadería a las siete y media / Sonsoles Prieto. -- Cerdanyola, 2008, 29 de noviembre

Bajo a la panadería de la esquina a por dos cruasanes, el mío de chocolate. Tres minutos y estoy de vuelta, y el agua del te todavía no hierve.

Ayer mi ama se fue a la cama de mala leche y a lo mejor cuatro mimos le hacen creer por un rato que el mundo es habitable. No, ni se nos inundó la biblioteca ni ningún misil nos alcanzó por “error”, de camino errático a alguna biblioteca afgana. Sólo fue un caso más de desconsideración, por hablar suave, como ella suele –todo se pega.

Las salas de la biblioteca se recogen tres o cuatro veces durante la jornada, y cuando ya todos han salido se da un último garbeo. Los libros que no alcanzamos a devolver a su sitio se dejan en una última estantería para que al día siguiente, antes de abrir, se puedan colocar. Ayer quien dio el último repaso a la segunda planta (topográficos 7 y 8: arte, lengua y literatura, básicamente) se encontró con un puñado de tejuelos –que no es lo mismo que lentejuelas– tirados por el suelo, esparcidos a lo largo y ancho de unos seis metros cuadrados. En el antepenúltimo pasillo, estantes de literatura latina.

Eran las nueve y media pasadas, había que cerrar antes que conectaran las alarmas, y sólo dio tiempo a tomar un par de fotos de la escena con un móvil, recogerlos (si no, las señoras de la limpieza los habrían barrido el lunes) y disgustarse: corresponden a ediciones y estudios, de valor filológico y no reeditados (década de los 70), de autores clásicos. Al llegar a casa comprobamos en el catálogo que dos de los tejuelos recogidos contenían un topográfico único y que los ejemplares constan como disponibles (y en las estanterías no estaban, ni con tejuelo ni sin), de modo que creo no equivocarme demasiado si digo que los han robado.

Qué hay que hacer? Poner cámaras en los pasillos? Tener a un segurata haciendo rondas? Cerrar todo el fondo en el depósito? Por unos mapas que chorizó un desaprensivo gilipollas en la Biblioteca Nacional, se recrudeció una campaña de acoso y derribo a Rosa Regàs, entonces directora, y yo dejé de comprar El País.

Uno de los libros desaparecidos es un Budé, cubierta en rústica de color marrón anaranjado. Quedan restos de su cartulina en la goma del tejuelo. Me ha hecho recordar la canción de Duke Ellington y Billy Strayhorn que se tornó estándar del jazz, My little brown book. Melodía melancólica, la segunda de esta selección de temas de John Coltrane:

My little brown book
With the silver binding
How it keeps reminding me
Of a memory
That’s haunting me.
In some quiet nook
I go thru its pages
And peruse this ageless tale
Of a love that failed
To ever become true.
On this page is the date
Of that fateful night at eight
When I found you were no longer in love.
After that there’s nothing more
Just a dark and futile door
That shuts out the stars above.
In my little book
I inscribed your heart vow
But since we’re apart now
This and that last sweet kiss
Is all that’s left of you
Is all that’s left of you.

Los tejuelos tirados. Todo lo que queda para quien deba consultar aquellos ejemplares. Gracias, capullos, je me souviens, y puedo ser muy rencorosa.

Una rèplica que no és una rèplica : 5

Segurament un vagó de tren o un carrer (per molt Prim que sigui) no són els millors llocs per llegir/escoltar poesia. El vers arriba amb interferències i falta de cobertura. Però, i si ens equivoquem a l’hora de definir l’objectiu d’aquests recitals? I si el que busquem no és la comunicació, sinó l’apropament de la poesia a lectors potencials? Potser per això, perquè la poesia no té la sort de la música, recitem en públic sabent que els espectadors no n’estan copsant els matisos que copsarien al sofà de casa seva. Probablement en tenim prou sospitant que, per algun estrany motiu, aquella persona que ens escolta sentirà la curiositat necessària per cercar el rastre d’unes paraules que menaran a unes altres que menaran a unes altres paraules…

Tu sortiries a caçar lectors de poesia amb el salabret amb què atrapes peixos vermells per a canviar-los l’aigua?

Pregunta capciosa: existeix una temporada estable de circ, a Reus, més enllà del Trapezi (que ja té uns anys)? El Círcol va plegar l’any 1931. On s’està representant Sala Cacao, o Caixes, de Les Musaranyes?

A Terrassa cada any s’hi fa el festival de jazz, PERÒ la programació estable no deixa de ser potent durant tot el curs. Servidora, quan un bon dia va anar a raure a Terrassa, tenia la seva cultura jazzística molt a les beceroles. Servidora, mentre hi va viure, no va ser mai prou solvent per anar a un concert almenys cada dues o tres setmanes (si a més volia anar al cine, comprar llibres, passar pel Reina i pels Amics de tant en tant i SORTIR de Terrassa si s’esqueia). Terrassa no és Nova Orleans, tot i així l’ambient era (i és) prou potent com per tornar a servidora una escoltadora habitual de jazz que amb la calma va ampliant la seva discoteca digital i perfilant les seves fílies dins el gènere –i gèneres veïns: crooners, blues, country, … Servidora no comparteix al 100% l’estètica de qui programa a Terrassa, però durant l’any pot remenar i triar entre una oferta mínimament variada.

O aquests tímids recitals de poesia es multipliquen MOLT i generen una programació estable atractiva que aconsegueixi una parròquia gairebé fixa, o, pel que fa a l’objectiu d’estimular la curiositat, semblaran quatre gotes al desert. Servidora no només circumscriuria les activitats literàries a les biblioteques: se n’aniria a la cafeteria del Centre de Lectura (un lloc on s’estan ben acostumant a programar jazz) a recitar, per exemple, Vinyoli una setmana, Ferrater la següent, i anar-hi anant. Envaïria a estonetes curtes i habitualment el Keyboard i tants altres espais, abaixant la música i avisant prèviament la clientela, i l’orella els la menjaria a petons. Amb no massa tuf de narrativa, si vols. I DESPRÉS, per mi no abans, suma-hi taques d’oli amb poetes locals et caetera. Per començar.

Si voleu apropament, fugiu de les interferències i de la manca de cobertura com de la pesta. Per aquests motius, la gent canvia de companyia: i canvia a la que hauríem de boicotejar per principis.

Per molt que punxi l’ego, em fa l’efecte que aconseguireu crear parròquia d’una manera més eficient, i sense risc de sacrificar un gram de qualitat (i ja parlarem dels valors i les funcions dels poemes més endavant) si comenceu recitant un

EPÍLEG
Quedem-nos asseguts en algun banc
de la plaça amb acàcies. Cauen campanades
de vespre. Va pujant el temps.
Escric a la pissarra transparent
de l’aire signes. He cremat un ram
de fulles grogues. He d’omplir de nou
l’eixuta cisterna.

abans o després o entre La vaca cega i La vaca de la mala llet, que no pas si els intenteu seduir amb úters, escates i altres onomatopeies, que (em temo que) no semblen tan amables de processar. Per començar, busqueu textos amb el màxim de nivells de lectura possibles. Per posar un cas extrem, que la selecció s’acosti més a la simplicitat dels Salms (de Porcar, que orienta les seves entrades a aconseguir el màxim de lectors –i mantenir-los). No podeu pretendre que qui no ha anat mai a la muntanya faci espeleologia el primer dia. La muntanya té moltes possibilitats i potser l’espeleologia no serà mai la de la parròquia més nombrosa; de l’activitat de base ja en sortiran seccions diverses.

És un punt de vista - consultoria gratis, però us demano que m’envieu les programacions a venir, que consideraré la possibilitat de tornar a viure a Reus malgrat que la infraestructura de transport públic del Camp sigui penosa.

PS: petites modificacions han espurnejat aquesta entrada al llarg de l’última mitj’hora, matinada de divendres 28 de novembre, d’aiguaneu a Cerdanyola; i BIS: així les gasten en aquesta precoastal town:

Pots seguir veient què passa per aquí a Còdols : el bloc del Ramat de Pedres

És una possibilitat: és el tractor amarillo que se lleva ahora, i pel que fa a mi vist una vegada, vistos tots. En versions similars una mica menys efectistes (però amb entremesos buidets com aquest) és en el que jo hauria acabat participant de ple si la panxa no m’hagués protestat de gana. En el nostre cas (no parlo dels Còdols) tenia la sensació de que podíem acabar convertint definitivament el públic en atrezzo imprescindible per a un paripé narcisista. L’estudiado simulacro del teiatru que els Còdols hi posen em faria cridar, com a públic, “tu drama no es necesario, vés al gra, carall” si no fos tan british i en aquesta alta nit no estigués tan sòbria encara. Per això dec haver deixat d’anar a aquests eventus, i em dedico directament al cine o al teatre. Però hi ha persones a qui els encanta, i hi van per veure aquest teatre, a més de –o no només– la poesia, suposo. Són un públic. Ja en parlarem. Es pot parlar de tot, en públic.

que es devia perdre aquesta dedicatòria de la Morenita,
com a regal MOLT endarrerit de bodes, i en comptes d’haver-hi aparegut per a exclamar “objecto…”:

Eternal sunshine of the spotless mind = ¡Olvídate de mí! / Michel Gondry. — 2004

Beck canta una de les cançons de la banda sonora, Everybody’s gotta learn sometime, original de The Korgis:

i per molts anys. Take care.

N.B.: si no habéis osado hiperenlazar nunca sin que se vea el http://, no hace falta seguir ningún hiperenlace de esta entrada para sacarle casi el mismo provecho. Seguidlos SÓLO si disponéis de tiempo de sobra: en cierto modo son redundantes. Esta entrada os cuenta LO MISMO que hubierais encontrado por ahí si lo hubierais buscado antes. Si os gusta hacer deberes, clicad únicamente sobre el último hiperenlace.

Conozco personas que todavía “escriben” páginas en html (o que ya se pasaron a xhtml) con el fin de publicar hipertexto en la www –Mina es una de esos pirados: lo escribe desfasado y con faltas, tiene que reciclarse, y por eso paró Le Satellite diplomatique para crear una plantilla xhtml que permitiera rss y/o moverlo a un LifeType que a saber cuándo va a estrenar. El html (a substituir por el xhtml) tiene una gramática rica y en evolución, y su estándar lo revisa y aprueba el W3 Consortium. Lo básico no ha cambiado demasiado desde su primera aparición: entre ello, los hiperenlaces.

Supongo que la gran mayoría de vosotros editáis las entradas de vuestros blogs en modo visual. Puede que os dé pereza la edición html, o no lo intentéis por miedo escacharrar algo; aun así os sugiero 1) escribir algo en modo visual, 2) meter un hiperenlace y 3) observar qué ocurre cuando cambiáis a vista html.

Entre otros casos de hiperenlace (dejo el enlace de párrafos dentro de una misma URL para otro día), podéis encontraros con esto:

Mina está hibernando como las osas pardas bien educadas.

En este caso se trata de un enlace simple sin añadidos. Se codifica así:
Mina está hibernando como las <a href=”http://www.fundacionosopardo.org/”>osas pardas</a> bien educadas.

Todo lo azul es lo que desaparecerá en vuestro comentario, y en su lugar habrá un enlace en osas pardas. La a abrevia anchor, y el href abrevia hypertext reference. La URL siempre va entrecomillada, y no olvidéis el signo = (todo sin espacios). La orden de enlace afecta a todo el texto que sigue hasta que se cierra el anchor con </a>. El enlace puede estar coloreado y/o subrayado, entre otros efectos, según determine la hoja de estilo (css) adjunta a vuestra plantilla.

Mina dedica su ocio a enervarse innecesariamente, debatir el sexo de los ángeles con falta de argumentos poderosos, y ver películas como Tootsie en lugar de hacer lo que debería.

Ahí va:
Mina dedica su ocio a <a href=”http://morenita.ordenoyguardo.com/2008/10/27/shangri-la-the-kinks-1969/” target=”_blank”>enervarse innecesariamente</a>, <a title=”Punt per punt I : 1 / dice mi ama. — Mtue, 2008, 23 de noviembre” href=”http://morenita.ordenoyguardo.com/2008/11/23/punt-per-punt-i-1-etc-sobre-la-poesia/” target=”_blank”>debatir el sexo de los ángeles</a> con falta de argumentos poderosos, y ver películas como <a href=”http://www.fast-rewind.com/tootsie.htm” target=”_self”>Tootsie</a> en lugar de hacer <title=”terminar la codificación de los papeles de J.A. Goytisolo y olvidarse de esta parte tediosa de su trabajo de fin de carrera”>lo que debería</a>.

Vamos por partes:

• El primer hiperenlace, el dedicado a enervarse innecesariamente, lleva una marca de objetivo (target): en este caso, al clicar encima del hiperenlace nos “preserva” la página que estamos leyendo y abre una nueva pestaña (o página, según la configuración) en el navegador (Firefox, Explorer, … el que gustéis).
• El segundo, el de debatir el sexo de los ángeles, añade una “explicación” o título (title) al hiperenlace, que aparece si colocáis el cursor encima del hiperenlace (sin clicar). La sintaxis es la misma: entrecomillado, sin espacios… sólo añadir que el orden de factores después de la <a y antes de cerrar con > la primera etiqueta (la que contiene el href, title y lo que pueda venir) no altera el producto.
• El tercero, Tootsie tiene un target=”_self”, que significa que nos lo abrirá en la misma página que estamos, es decir: nos echa fuera de lo que estamos leyendo y salta a la dirección del enlace. Para volver a lo que estábamos leyendo necesitaremos ir atrás en el navegador. Es el target por defecto en la edición visual (si vuestro editor no os permite configurarlo previamente de otro modo).
• Si pasáis arriba el cursor por encima del sintagma lo que debería, os aparece el contenido del title, sin hiperenlace.

Mina, tienes que salir más a caminar, volver a cocinar verdura y no tomar tanto tabaco sueco. Y cumplir con los plazos. Porque ya estamos a jueves.
Cómo usar un atributo que se codifica id en relación al anchor queda como deberes (vuestros).