Hi havia una vegada, en un país malmandrós, una persona que va llegir activament un poema d’una altra:
| Elegia |
Fi del món |
Els teus encara van de dol. Hi ha passes,
menes de llum, paraules, que els aviven
el teu record.–S’atura la conversa:
és potser que sospires. A vegades
una llàgrima cau.–Es reviscola
el món i ja traspunten les glicines;
en rengle van, alegrement, els núvols.
Volto sense esma per carrers inútils:
la solellada ecrema les parpelles.
Tot és pressa pertot. ¿Qui mai del canvi
podrà llevar-se que, irruent, dispersa
cada veu, cada imatge, i del que esborra
en fa d’altres enganys indeturables,
ombres i pols, efímers com el dia?
Quin dol que te m’allunyis sense queixa,
sense girar ton cap, erm de memòria,
oh frustrada d’aquesta primavera!
Josep Carner
|
Puc repetir la frase que s’ha endut
el teu record. No sé res més de tu.
Aquesta insistent aigua de paraules,
sempre creixent, va ensulsiant els marges
de la vida que vaig creure real.
La terra pedregosa i fatigosa
de caminar, i els arbres que em ferien
els ulls amb una branca delicada,
tan vivament maligna, convincent
amb la prova millor, la de les llàgrimes,
sembla que no són res. Es van donant
a l’amplària grisa, jaspiada
d’esperma pàl·lid, embafós. Tot cau
amb una fressa lenta i molla, i flota
sense figura, o s’enfonsa per sempre.
Tot fa sentit, només sentit, tot és
tal com ho he dit. Ja no sé res de tu.
Gabriel Ferrater
|
La de Carner és la versió publicada a Poesia del 57, la de Ferrater és la de Les dones i els dies (1968).
En aquest mateix país malmandrós, una tercera persona va riure amb la correspondència, l’única cosa objectivament observable en aquesta entrada, i ho va comunicar a alguns coneguts (gràcies sempre, Enric, Melgareja, Hortènsia…). Podria haver-ho acompanyat amb algun embull sobre Carner i Ferrater farcit, només per començar, d’anotacions sobre el simbolisme de la mort i el sexe –una despesa ecològica poc defensable i insostenible i que a més hagués coartat a futurs lectors que [el que segueix és opinió personal] no saben que els articles acadèmics d’interpretació literària, sobretot si obeeixen a escoles concretes –qualssevol–, tenen altres funcions, que no són ser llegits ni, encara menys, processats.
Si bufa el vent algú veurà aquesta entrada i farà el que l’última persona del conte, per malmandra i viratge a l’acràcia, es va a negar a fer, que és fer una bona pilota i imprimir-ho en alguna resheta: Els marges, Quaderns de Filologia o assimilats. Perquè servidora sobrada decidí que no necessitava ni molts ni pocs puntets més al curriculum estàndard acadèmic, aqueix error a partir del qual hi ha, entre d’altres, bastida la carrera universitària, error que esdevé entel·lèquia pura i vaporosa si ho circumscrivim en l’àmbit de la literatura i les “facultats” on pressumptament n’ensenyen.
[per inventar tonteries i prendre-me-les en sèriu ja tinc la Morenita, que gasta com un misto]
Que, eps, se n’aprèn. I s’hi edita, i s’investiga en lingüística. I s’hi recita. En dono fe per l’Hortènsia. I per la Sílvia, que ha continuat dinamitzant el cotarro, dins i fora. I l’Enric és un mestre excel·lent, i al final (de curs) ens va fer parlar de Creació del poemaeps (això ho estripa en Casasses d’aquella manera i l’article suposo que el cobra).
eps: “Creació del poema”, p. 1222-1224 en Carner, Josep. Poesia : text de l’edició de 1957; revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Quaderns Crema, 1992. Originalment a Paliers. 1950, i suposo que a més d’una antologia. Per l’estat dels catàlegs, veig que l’hauré de copiar. Demà.
Tal vegada passant-se la 
general per l’engonal, després de llegir aquesta entrada algú escrigui l’articlet que em va criar tants escrúpols –en el cas que, oh sorpresa, això tingui més lectors que l’Ender juganer, els qui tenen Morrissey per poeta de capçalera, les bevedores de quintos o els cosins amb ganes de complicar-se l’existència.
Per això, per impedir-me un disgust, aquí us ho deixo als peus, ben waivejat.
To the extent possible under law, Mina Nabona-Jassans has waived all copyright, moral rights, database rights, and any other rights that might be asserted over Elegia > Fi del món / Josep Carner; Gabriel Ferrater. — 1957; 1968 [versions definitives].
Que es lo que haría cualquier bibliotecario, oye.
Perquè el que escandalitza a aquest bibliotecari és que a la xarxa hi hagi més escataineigs dels uns i crides a l’ordre dels altres que no pas obra pública i publicada de Carner i Ferrater, morts ambdós.
En memoria de Moreno, M.M-M.
Samhain daoibh a tots els atlàntics de cor.
Tags: índex d'impacte, el Moreno, Elegia, Els marges, Enric Casasses, Enric Cassany, Ferrater llegia Carner i el reescrivia --ho sap tothom i és profecia, Fi del món, Gabriel Ferrater, Hortènsia Curell Gotor, Josep Carner, la Morenita, Quaderns de filologia : estudis literaris, RESH, Samhain, Sílvia Melgarejo, Tots sants (i minyons), waiving que és gerundi, zero patatero
