La pregunta 2 del meme d’Antaviana adreçat a escriptors us la contestem jo i la Morenita, com la melodia d’un cànon amb entrada consecutiva:
Quan et vas adonar que t’agradava escriure –i per què no en vas fer ofici?
Morenita: El dia que vaig dir una mentida recargolada i ningú va sospitar que no era veritat (força anys després ja em van començar a enganxar). Va ser la segona mentida: a la primera em van caçar de seguida; va anar així: als cinc anys em va caure la primera dent –no sabia que m’havien de caure– i la vaig escombrar; mon pare la va trobar al recollidor per casualitat i m’ho va preguntar, i vaig dir que no amb cara de pànic i la boca petita. Des de llavors, si la mentida era vital, no he deixat mai més cap pista, ni he tornat a posar cara de pànic, i m’he informat del funcionament del món.
Mina: El dia que vaig dir una tonteria que no creia i el resultat va ser un canvi d’actitud per part de qui em llegia.
Recalco que no estic sent molt acurada en la resposta als punts. Són esbossos, només, honestos (hi hauràs de confiar) i una mica meditats, però incomplets. Perquè tampoc no sé gaire bé amb qui estic parlant. D’aquí a mig any ho repasso i escapço.
Una rèplica que no és una rèplica : 3
Les teves opinions sobre la poesia, comentes, “estan necessàriament influides per experiències viscudes de veritat“. En aquest punt també hi coincidim. Però pregunto: podem reconèixer una experiència viscuda de veritat en un text? O, dit d’una altra forma: com condiciona aquesta vivència la qualitat (de versemblant) d’un conte o un poema? (He de dir que n’he fet l’experiment i els resultats sorprenen).
Contestant a la pregunta 1, i em limito només als poemes (perquè m’enredaria a parlar de l’adoctrinament i de la suspensió de la incredulitat també en els contes). Avançant el comentari al punt 2, si un poema aconsegueix transmetre’m alguna realitat semàntica ja ha arribat al seu objectiu; de quina forma, és el que podem discutir, des del meu punt de vista, que el fa poema o no. Que sigui la mateixa realitat semàntica que tenia en ment l’escriptor ja és demanar força: depèn de dues habilitats i personalitats, la seva i la meva, però no per això ha perdut càrrega comunicativa, sigui la que sigui. Cenyint-nos a les lletres, que a tu i a mi ens agradi “el Mestre” no és cap garantia que l’entenguem igual o que n’aprofitem el mateix.
No, no puc reconèixer-ho. Puc reconèixer-me en l’experiència que es descriu, o pretendre que hi reconec a coneguts. I pot condicionar la meva manera de sentir, però no tinc cap eina per a avaluar-ho. Només puc prendre unes quantes decisions: si és oportú, si és coherent, si m’ho expliquen amb gràcia, si hi ha ironia (o si prefereixo llegir-ho com a text irònic, o si prescindeixo de moltes consideracions ètiques fins al final)… i totes aquestes decisions les prenc en funció de la meva experiència, que inclou també totes les lectures anteriors no afectades per l’alzheimer.
Pel que fa a la qualitat de versemblant, l’experiència de primera mà sí que condiciona en tant que et proporciona informació de primera mà. Però, si ets hàbil, pots escriure (i llegir) perfectament amb informació de segona mà, i encara més amb informació imaginada (la que consisteix en combinar-les). També hi juga la inexperiència (inclosa la poca experiència) del lector. Per exemple, aquest blog passa per excessivament intel·lectual a ulls de força coneguts, però des de la meva experiència en té bastant poc. En diria immisericorde, desacomplexadament espès a estones, i sobretot poc acurat, però no intel·lectual.
I després hi ha la forma de processar certes experiències: per tornar a una experiència real citada ja un parell de vegades, la mort de persones properes, les meves reaccions, inclosa la percepció dels sentiments associats a la vivència, poden ser radicalment diferents que les d’algú altre, i poden canviar al llarg de la vida; per tant, no puc avaluar si la descripció dels sentiments d’algú que experimenta un dol és tècnicament creïble i/o ha estat veritat o no. Entre altres coses, per simpatia confiaré en la descripció si l’autor ha aconseguit que confiés en altres parts del relat. Hi confiaré pel mateix mecanisme que fa que no detecti un mentider hàbil i en forma. Ni jo ni un bon psicòleg, ni criminòleg, ni ningú.
I encara més, si de veritat em crec aquesta hipotètica descripció del dol, m’estarà marcant pautes per tenir determinada reacció sentimental, a la pròxima, i qui pretengui negar l’aspecte doctrinal de la ficció (com de la publicitat i la moda) que em faci una relació de les novel·les que no li han fet arrufar gens el bigoti al final i dels serials televisius als que s’ha enganxat, que passarem una estona entretinguda i conclourem què és primer, si l’ou o la gallina. Que em digui si prefereix (amb permís dels autors –que aparellaré amb el respectiu poema a la pròxima entrada–, en particular el dels vius) 1, 2, 3 i/o 4:
1
DONA A LA FINESTRA
Tota la llum arriba al punt de la finestra
des d’on una ciutat mossega el préssec
de la tarda. Podria ser París
però ara la nostàlgia no ve al cas:
la dona sent giscar gavines que envelleixen.
Ha abandonat el llibre que llegia
vençuda per la sal de soledats
que des del novè pis d’un vell hotel
escolta en veus de patis ja secrets.
I pensa recolzada a la finestra
què fa una dona en una habitació semblant.
Lluny de la mar, la mort sosté amb fortesa
el seu esguard més fosc
2
BEN POCA COSA TENS
Ben poca cosa tens:
La taula i uns quants llibres,
l’enyor d’ella, que és lluny
i tampoc no l’oblides,
i aquest silenci, dens
de paraules no dites.
Si ara escrius, a recer
de tanta melangia,
et perdràs pels camins
d’una tristor benigna,
la veu se’t tornarà
poruga i malaltissa
i a cada mot creuràs
que perds un tros de vida.
Deixa-ho tot. Al carrer
fa una tarda tranquil·la.
Camina. Hi ha gent
per fer-te companyia.
No et refusis a cap
dels horitzons que et criden.
Quan tornis, tot serà
més assenyat i digne.
No hauràs oblidat res
–no és més lliure qui oblida–,
però duràs les mans
plenes de llum fresquíssima.
3
SIGNES
El gat fa piruetes sobre l’herba
i són frases sagrades que s’esborren
mentre me les escolto, analfabet.
Els arbres i els camins fan d’escenari:
saltem i contenim el verb, som ràfegues
d’ensenyaments obscurs, bèsties amb fe.
4
POC ABANS DE SOPAR AMB ELLA PER DARRERA VEGADA
El món és lluny. L’acord no forma part
dels meus propòsits. Ja no faig preguntes
perquè no hi ha més interlocutors.
“Roberto”, em criden, “para atenció”.
Però jo miro avall i els responc: “no”.
Algun cop he pensat de matar algú,
encara que no amb gaire vehemència.
El cas és que he de mirar avall per veure’ls.
L’amor és ella esperant-me en seda crua,
i el saldo net del meu compte bancari.
Un cereal massa aïllat germina,
treu brot, però fatalment sucumbeix
a les temptacions solars. Veig la ciutat
immanent, tot s’oblida abans del trànsit
i això ens porta a fer comparacions,
quan la igualtat no existeix. És distint
el bo de l’excel·lent, i encara més
l’excels d’allò que se’n diu acceptable,
per no assenyalar allò que és reputat
dolent. No hi ha judici sense dogma,
però ja hem vist que, en el nivell més bàsic,
la plenitud equival al no-res.
L’amor és ella més nua com més ben
vestida, més fulgent com més llunyana.
Llunyana com el món, extemporània
com el món sempre diferit, projecte
mal plantejat de bon començament:
bé pot un Déu equivocar-se a posta.
L’amor, per tant, és ella quan s’empassa
la llet. Aquest és el meu Absolut,
l’únic que puc admetre. Ja no faig
preguntes, s’ha tapat el món de blanc.
Queda, però, un rastre, el noble vestigi,
la formulació de la venjança.
“El foc que ens consumeix en temps de guerra
tornarà per encendre el nostre foc.”
Hagi passat el poeta per l’experiència o no, el resultat és pura doctrina sentimental que llegim plana o amb ironia, amb simpatia i que ens ve de gust rellegir, o no. I si no hi ha doctrina sentimental, hi ha jocs de paraules, que en el cas dels poemes d’aquí sobre no en veig massa. La felicitat és un plat de verdura d’en Casasses també és doctrina sentimental, els sonets de Shakespeare en van farcits, per no dir la manera de sentir de Safo (que inclou gelosia i impossibilitat d’aconseguir l’objecte de l’amor), que encara cueja. Plantegem-ho des d’aquest punt de vista, o ens carreguem la màgia? No m’estan dient de què va el món i què en puc esperar, i com? I les exegesis que cada capelleta ha fet al seu i des del seu cànon d’obres, no perseguien el mateix? Pretendre que els textos no m’ho diuen, no és fal·laç? I pretendre que no m’ho diguin, els poemes, en particular, no és molt reduccionista?
Després d’aquesta sopa d’all, la meva satisfacció, francament, és un bol d’escudella que vaig a escalfar de seguida (si és que no me’n vaig a dormir sense passar per la cuina, que no ho sabràs mai).
Escudella. -- 2008, 6 de desembre
Tags: El vertigen del trapezista, escudelles, interpretèixons, punt 3, Sobre la poesia, sopes d'all
No us puc enllaçar de cop tots els memes contestats a una adreça del blog on apareixen perquè 
L’encarregaré a algun taxista portuguès.
