Morenita tiene una escoba

why does he condemn me to live such a hideous life?

Era per no repetir “Un tros de fang”, que ja l’heu apuntat molts.

Els Mishima actuen a Barcelona (CCCB, 20h de l’11 de desembre, dijous) i abans a Tarragona (Greenback, 21h del 5 de desembre, divendres). Jo m’espolsaria la MANDRA i hi aniria si, per exemple, la Noe em diu que vinga va, i en Jojinus i l’Erola també piquen, i tal vegada hi trobaríem el Catarrà o el Trapezista. Per no dir la Magda –Magda, els Mishima canten en català, això ho tenen–, si no té contractures i vol sortir de quintos volldamm un divendres, amb mi, per Tarragona, a desbarrar del grup i del local, que ja sabem que no s’assembla al Reina de la nostra estimada Terrassa, però farem el cor fort Tot i que ho tinc fatal perquè és cap de setmana llarg i Magda & co. fan bé de muntar-se bé la vida.

Skruf can : original large portion

Per cert, avui divendres al matí, al meu apartat de correus, m’espera ritualment el roll (equivalent del cartró) de snus (tabac suec) que em permeto aquest trimestre després de la “neteja” del trimestre anterior. Ja tinc les genives a punt per uns mesos més de guerra. És la pega de l’snus: que és corrosiu per les mucoses si et deixes endur per l’addicció.

Qui, havent estat advertit, en vulgui tastar, que avisi, que si no me l’aniré polint tota soleta. Combina amb te, cafè, vi, cervesa, aigua amb gas… La meva flaca és prendre’n una prilla (porció, prèviament empaquetada o feta a partir de loose snus) amb el vas de pinta de te amb llet de després del pa amb tomàquet i pernil de l’esmorzar. Però la primera experiència la vaig tenir asseguda en una de les terrasses greixoses del Balcó del Mediterrani, una tarda, amb una cervesa i bona companyia (el suec incitador). Repetiria, plogui, nevi o, fins i tot, faci solet d’hivern. Perquè qui n’ha tastat…

Tags: Balcó del Mediterrani, Bloc del Catarrà, Díscolas palabras, El vertigen del trapezista, Greenback, Ho deixarem sense títol de moment, If God gave me the power to sense beauty, Los olvidados, Mishima, snus, Tarragona, Un tros de fang

ThinkGeek :: Enough Social Interaction

Declaro públicament que ahir vaig signar nomenament i avui em reincorporo (cobrant) a un lloc on ja havia treballat fa moooolts i molts anys, també en horari de tarda, i per uns quants mesets. Fins aquí els detalls. A petició de missenyor Enric –l’Enric de préstec, l’Enric “el Galetes”– hi ha convidada de carquinyolis, pets de monja, ametllats i pastissets de Rasquera, extensiva a tota persona que tingui accés a la cuina on tal dia farà un any (i potser encara hi seré) que m’hi preparo almenys un te diari.

Tota aquesta resta a qui no he informat, anar-hi anant, anar-hi anant… només vol dir que costa veure’ns en persona i que la jugada ha estat molt ràpida (ho sé del cert des de divendres passat).

Miquel S. Jassans i olivera mil·lenària. -- 2006

Ahir estàvem fullejant els Noms de lloc i de persona d’Alforja i Cortiella. Com que sóc persona soferta com la roba de sac, tinc la sort de no sofrir gaire gens pels gestos i converses de caimanes –nivell superior de les viborilles, d’aquestes que et trobes per tots els puestus, glossant missenyora Mitu–, però hi ha camins que sí que podria pensar que haberlas haylas, i que si és així gairebé és pecat que a la biblioteca no ens haguem rebatejat amb renoms ben públics. Si a Alforja hi ha un Fitipaldi (el que va encastar el cotxe a una botiga el mateix dia d’estrenà’l), a Humanitats hi ha d’haver un Galetes. I aquest és ben afectuós, per a una persona estupenda, que té ben clara la importància de compartir els técs.

I a en Miquel Taca, un apunt: el renom d’en Pere (de la Cuixa) és contemporani al d’en Fitipaldi, i no està inclòs a la monografia. Ja està contemplat, això, de cara a la segona edició?

Tags: Alforja, el Fitipaldi, el Galetes, en Miquel Taca, la Mitu, onomàstica, ThinkGeek, UAB, víbores i caimanes

És una banda sonora favorita, i per mi un recordatori personal. I a l’Anel li agradarà i possiblement hi estarà d’acord. És una pel·li que devíem veure al cine del Pepolla, i si no ho vam fer, tot això que vam perdre’ns.

The Big country [crèdits inicials], amb el galop dels cavalls

Algunes bandes sonores originals em feien levitar: Lawrence of Arabia i Senjou No Merii Kurisumasu (aquesta encara em fa levitar). Però és que tinc molt pocs referents per comparar. D’aquí a uns anys, tal vegada la meva banda sonora favorita serà

• més europea? probablement d’un país fred o d’una pel·lícula ambientada en un país fred
• l’haurà compost algun jazzman?
• amb presència de música de cambra
• vès que no sigui lleugereta, com jo, i em quedi amb The Pink panther.

A descobrir. I tants caps, tants barrets. The Big country és molt bonica.

I recordeu,

per sant Miquel, el raïm té gust de mel i la figa no té pèl

i que el correfoc d’Alforja va anar si fa no fa així:

Ball de diables a la plaça del Mercadal. -- Alforja, 2008, 27 de setembre

Tags: Ball de diables d'Alforja, cine del Pepolla (Alforja), Henry Mancini, Jerome Moross, Lawrence of Arabia [soundtrack], Maurice Jarre, Merry Christmas Mr. Lawrence [soundtrack], Ryuichi Sakamoto, sant Miquel, Senjou No Merii Kurisumasu [soundtrack], The Big country [soundtrack], The Pink Panther [soundtrack]

El cóndor pasa / César Cuéllar Reyes ; melodía recopilada por Daniel Alomia Robles

Estelada romboidal (1908)

Mina ha terminado de sus obligaciones en Gracia y me ha venido a buscar para ir al Verdi, a ver Dejad de quererme (Deux jours à touer). A lo mejor la reseñamos a la vuelta. Me ha convencido esta reseña en uno de los comentarios al tráiler en YouTube:

película sensacionalista de mierda, una película no tiene derecho a cambiar la percepción de la vida que tiene alguien, si para mi el dinero no lo es todo que!

Bueno, ya diré. Buen finde,

Dedicado a Anónima y a Zifra. I al Trapezista, que avui s’hi ha lluït.

Tags: 11 de setembre de 1714, Catalunya, César Cuéllar Reyes, Daniel Alomia Robles, Deux jours à touer, Diada, El cóndor pasa, Perú

Abans que ens n’oblidem, recollim novament un avís de l’Andreu sobre un dels actes més sonats de la Festa Major d’Alforja (disculpeu…) d’enguany: l’actuació de La Salseta del Poble Sec al Pavelló sembla ser que a partir de les 24.00h del 27 de setembre, dissabte.

Manierisme davant la Sort / Anel. -- Alforja, 2008, 28 de juliol

També se suposa que els diables sortirem abans –ah, havia de ser una sorpresa, el programa?–, i encara tindrem temps de dutxar-nos, revestir-nos i sopar, no sé exactament per quin ordre. Aquest diumenge a les 12 del migdia, a l’Ateneu, estem convocats a una reunió prèvia, i ho apunto públicament aquí per si els redactors del blog del Ball de Diables d’Alforja encara no ho han publicat al blog (en el seu descàrrec: hem rebut correus electrònics amb una setmana d’antelació): un altre dia la Morenita us explica què és Twitter i què s’hi pot fer.

Servidora es reserva l’assistència i no pas per fer-se pregar. El que és públic és que les multituds l’aclaparen una mica. I perquè és de nas –o morro– fi i el poble put, no només de tocinos, sinó també de petroquímica, i últimament ha estat delicadeta i li vénen basques mentals. I se m’acut que en comptes d’amagar el cap sota l’ala per mor de perdre població i per tant calers, de la pudor petroquímica ens en podríem queixar més alt i més clar perquè Peraforts i El Morell i altres no haguessin de fer sols la seva batalla. De la dels tocinos no sé què dir-ne: sempre n’hi havia hagut i a casa teníem l’escorxador al davant. Debat, debat.

Si només volgués escoltar La Salseta i fer-la petar, m’escoltava els mp3 a qualsevol altre lloc. Com que si hi vaig, i sou amics/gues, us intentaré treure a ballar encara que sàpiga que us poso en un gran apuru, més val que escalfeu motors amb aquest temassu:

Sota una palmera i ben fumat / La Salseta del Poble Sec

Ni poble ni ciutat, com el Vallès (o el far east) no hi ha res, que també put i és brut, i ja en parlarem. Bon cop de tomahawk, guerrers de la pradera.

Avui les dedicatòries fan rastrellera:

a en Fonti (& family), dels Musictecaris, que ens ha “pescat a pesar de” la perícia –genètica, ella té família navaho– de la Morenita com a code talker

al fotògraf, que es va avenir a cremar les fotos,

i, per sobre de tot, a la Mitu, taxista portuguesa, i a l’Andreu, família, els cronistes que em mantenen intubada a Alforja. Gràcies.

Tags: Alforja, Ball de diables d'Alforja, Barcelona, code talkers, Com el Far West no hi ha res, Costa Bàrbara, El Morell, el Vallès, festes majors, La Salseta del Poble Sec, La Trinca, Matant el bou a paraulades, Musictecaris, Perafort, petroquímica, pudor, Sota una palmera i ben fumat, tocinos, Twitter

Coplilla con final dedicado a un avatar con quien me gustaría ir de fotokdd o de Alhambras (una Reserva 1925 y el resto Sin, no necesariamente en este orden), un año desos que me baje al moro con Mina

• Yo, Sonsoles Prieto, soy un tío y lo demuestro firmando morenita. Sólo un salido buscando otro salido firmaría así en los foros, como se demuestra si gugleáis. A lo mejor sólo soy un remedo de Ruby Thewes. Pero como todas las fantasías sobreactuadas que el sádico Minghella escribe para que el público sin mayúsculas desate su capacidad de sufrimiento a terceros –y para quien ha sufrido quizás con más autoconocimiento de sí mismos incluido su narcisismo no las soporte– ni caso.
• Mina es un tío menos disfrazado como ya se “demostró”, y porque suscribe entera la letra de “A vegades”, de Els amics de les arts. A día de hoy no la han publicado en su web y lo siento pero ayer ya me dediqué a transcribir cosas. También suscribe otras letras, PERO coño nenes, documentaros, que Flix se pronuncia FLIKS. Escuchad Els amics de les arts, gratis, desde aquí.

“A vegades” en Castafiore Cabaret / Els amics de les arts

Gracias a Catarrà he llegado al vídeo. Y ahora a lo que iba:

Eso de la identidad tío y los líos de pareja y mis rajadas al respecto (cuarto comentario) también me han dado que pensar a mí, LP:

Al único tío que conozco más o menos bien es a Mike Hazelcatkin, uno que se mató a trabajar en plan máquina para vivir de renta ahora y que huyó a Oropesa cuando temió que una caricia en la espalda le alterara el chi. Alguna comandante mía diría que “muy tío”.

Sí, los tíos pueden ser muy exageraos, pero oye, yo lo veo legítimo: no deja de ser una cabronada que nos habrían podido ahorrar –la vida es corta, muy corta–, pero a enemigo que huye, puente de plata. Todas las facilidades. Y mejor que te hagan esto de buenas a primeras, mientras flirteáis, que no que se conflictúen a los meses de relación y te jodan la existencia durante el tiempo que tus hormonas decidan (equivocadamente) seguir yéndoles detrás –o aguantando, según.

Está de bofetón lo de “un clavo quita otro clavo”: contribuye a una escalada de “tanto me da” si hay la posibilidad de volver. Deja la espina donde está y tú a lo tuyo, que con suerte no se va a infectar y normalmente salen solas. A lo sumo te va a quedar un callo muy mono que cuando te pongas narcisista te vas a acariciar o vas a ir por ahí enseñando con orgullo guerrero.

En fin, si te crees los periódicos (Josep Pla dice que los tíos de sexo masculino se los creen más que los tíos de sexo femenino) y la tendencia no evoluciona, tanto da intentar nada porque te vas a divorciar igual a los 15 años de arrejuntao, por allá en tus cuarentas. Pero por si las moscas hablemos de los 3 tipos de mentiras: las “normales”, las grandes mentiras y las estadísticas. Y lo chuli que es rebentar algunas estadísticas con una buena suma de desviaciones particulares? Cuando en un diagrama de dispersión veo crucecitas a quilómetros de su supuesta nube, sonrío con un vaya puntazos de gente, qué bien se lo montan, 50 años de casaos y arrobaos todavía. O esos filofóbicos eternamente bachelor que al final se arrejuntan con una rusa o dominicana: pienso, vaya puntazo también, cuando tenga dinero yo quizás lo haría, si hubiera un mercado de eslavos y latinoamericanos suaves y dispuestos.

Oye, eso de airear conversaciones marujiles en los posts está fetén. Voy a crear un tag “how to date” o similar… y no veas la de categorías que entran ahí

Tags: A vegades, Alhambra (cerveza), Anthony Minghella, Bloc del Catarrà, Castafiore Cabaret, Cold Mountain, Els amics de les arts, how-to-date, Mike Hazelcatkin, Moviendo cubos, Qi, Ruby Thewes