Morenita tiene una escoba

Em passaria tota la jornada al taulell. M’hi enduc llistes de desiderates per repassar però hi ha dies que no giro massa fulls. Us explico què donen de sí tres hores i així faig deures de català.

• “No trobo La historia interminable a la prestatgeria”. Compruebo el topográfico y que en aquel momento está disponible, vamos a los estantes, no está. Le cuento que puede estar en los carros, que lo puede tener cualquier usuario, que puede estar en los estantes de recolocación… Tenemos la edición de la sección infantil, creo que con texto idéntico, pero no la quiere.
• Diccionari català-àrab. Em diu que no és al seu lloc. Li explico on són les prestatgeries de recol·locació i on és la prestatgeria que conté el rang de topogràfics on ha de buscar. Al cap de dos minuts torna, somrient, amb el diccionari a les mans; el deuen haver fet servir aquest migdia.
• Técnicas constructivas romanas en Itálica (Santiponce, Sevilla), la chica no lo encuentra en la estantería. En el catálogo comprobamos que se detectó como perdido en el último inventario. Me cuenta que es una monografía difícil de conseguir (publicada en 1993!!) En el colectivo del Consorci de biblioteques universitàries de Catalunya, el CCUC, aparece la opción Rovira i Virgili, Tarragona. En Rebiun (el catálogo colectivo de la red de universidades del estado de mantenimiento externalizado, Baratz) encontramos mucho más, pero hay que verificar la información en los respectivos catálogos de las bibliotecas donde tengan el documento que buscamos; motivo: en estos momentos este catálogo no refresca diariamente la información de los múltiples catálogos en línea, sino que trata todos los ficheros en diferentes variantes de Marc (el Marc es el lenguaje de codificación de los registros bibliográficos y de autoridades –autor, título) que recibe de las distintas bibliotecas para convertirlos a ibermarc, la variante que Rebiun usa, cada cierto tiempo.
• “No trobo 3 obres de Naipaul. He mirat al catàleg i posa que estan disponibles. A la prestatgeria el topogràfic s’acaba al 820(091)… i aquest és 820(791)”19″ Nai. No hi és.” Al seu darrere té un gran plànol de la planta la funció del qual és reflectir la distribució de la CDU a les prestatgeries, però en prescindim en primer moment i fem l’exercici pràctic: anem al lloc on s’acaba el 820(091)… i li assenyalo el cartell que indica allà mateix que la resta de 820(…) els trobarà a l’altra banda de la sala, seguint la numeració correlativa. M’enfilo a la prestatgeria de literatura en anglès [820] del Carib [(791)], s. XX ["19"], Naipaul [Nai], i li acosto els tres llibres que havia demanat. Hem deixat les dues noies que l’acompanyaven al taulell d’informació. Quan la veuen tornar li pregunten: “On eren?”
• “Hola. Ahir vaig reservar un llibre a través del catàleg en línia, però no el trobo a les prestatgeries. L’estic buscant bé?” –li expliques que digui el seu nom a préstec, que si han tornat el llibre li hauran guardat allà, i li preguntes si ha rebut cap correu electrònic notificant que ja el tenien. Que no. “Bé, pots anar mirant el correu o comprovar l’estat al catàleg.” Again, again.
• “Pot ser que no funcioni la wifi?” Li explico la veritat: que fa tres setmanes ens van avisar que la wifi (fins aleshores modèlica) no anava bé, que no havien descobert el motiu del problema, que hi estaven treballant i que ja ens avisarien quan s’hagués solucionat. No li explico tot: la consigna donada era que si un usuari preguntava, donéssim explicacions, però que no calia que ho féssim abans. Sempre el puc adreçar a qualsevol altra zona del campus. Però sembla que aquí encara no funciona. Em sap molt greu, és un conyàs. També per mi quan he de treballar amb el portàtil, als matins.
• “La col·lecció Bernat Metge? Saps? Saps quina és, … una col·lecció de clàssics traduits. Es diu Bernat Metge. Saps on és?” ¬¬ Malgrat que li dic que sí, gràcies, que sé quina és, i que la pot trobar exactament quatre prestatgeries més enllà (autors llatins) i una mica més anyà els autors grecs, li explico que si busca al catàleg trobarà el topogràfic i que si així i tot no sap trobar la prestatgeria (estan numerades, al plànol de darrera seu) que torni i li ensenyo.
• Me llaman de Catalogación para comprovar si un libro sin topográfico en el catálogo está en su sitio con el tejuelo que le debería corresponder. Sí.
• Me levanto para avisar a la maleducada que está hablando alto por el móvil en la escalera, a un metro del cartel de prohibido usar móviles. Em diu el que tothom em diu: “però si jo veig gent que ho fa…” S’ha acumulat tanta gent, parlant per mòbil a l’escala, hi ha tant de xivarri, que de camí al pis superior em planto davant de cada un i els dic que si us plau acabin la conversa o la continuin fora, mentre els assenyalo els cartells indicadors de la prohibició que tenen a pocs metres. Se’m giren d’esquena i continuen xerrant. Del braç, els acompanyo cap als graons, a ver si me entienden, pero forcejean y se dan la vuelta para el rellano, mientras les digo que nada les impide continuar la conversación bajando la escalera, pero que salgan ya de una vez. Uno cierra el móvil y me dice, con suficiencia: “Así no se puede organizar un congreso!” Está a punto de invadirme mi íncubo, que también organizaba congresos pero nunca en el rellano de la biblioteca, y replicar con su vozarrón, con un “Mira, nene, …”

Terminando de leer: El móvil de Hansel y Gretel / Hernán Casciari. — Orsai, 2008, 7 de octubre

Tags: El móvil de Hansel y Gretel, Orsai, segunda planta

[...ergo...]

1. Una lectura de poemes al tren, al passeig o en una sala d’actes té per començar un gran handicap: l’entorn és més hostil que una butaca d’uncinema o el sofà de casa. Ja no ho dic com a persona que llegeix al públic que té, sinó com a persona que escolta. Fins i tot com a persona que ha anat expressament a escoltar-ho. Qui llegeix
   - ha de dir coses amb música i/o amb sentit, i
   - ha de vocalitzar i entonar
2. Si t’evadeixes de l’entorn hostil i et concentres, comences a “rascar” significat des del primer moment. Per poder rascar quelcom, cal que el poema es pugui llegir seqüencialment i que els alts i baixos de l’entonació no et distreguin de què t’estan dient. Això no implica que el poema hagi de ser pobre de contingut. El públic marxa, s’adorm o et pregunta, xiuxiuejant, si n’hi ha per gaire estona més, quan
   - no entén res,
   - encara que no entengui res el vers (o l’onomatopeia) no l’atrapa,
   - li parlen d’inanitats o de llocs comuns de manera massa comuna.

Per entendre’ns:
- Quan Pere Arquillué diu Gabriel Ferrater, encara que imposti una mica massa pel meu gust, jo quietona i atenta i ja pot nevar o ploure. Per aquests set sous també m’hauria atrevit a anar a veure Morrissey a Benicàssim, tot i que no hi vaig anar i l’escolto en la comoditat de l’iPod on em dóna la gana.
- Quan l’Arquillué s’atreveixi amb Riba, segurament diré que ja l’intentaré llegir a casa.
- I si Margarit em llegeix Margarit, no hi vaig. Fins i tot no hi aniria si Margarit em llegís Carner. Si Lou Reed emllegeix Carner, passaré igualment. Però em faré un fart de revisar Carner a casa,
- i el dia que la Magda pugi a un escenari i el reciti seuré a primera fila. Si el Trapezista em llegeix les escates, demanaré que als bisos reciti Colgat sota aquesta creu, … de la manera més sòbria que en sigui capaç. Perquè és un poema que magrada i que em sembla perfecte per a ser llegit i recitat, però també em sembla prou minimal com perquè si s’intenta “farcir”; amb entonació faci la sensació de pobre. El “menys és més” és el risc que té.

Perquè en l’època dels efectes especials, quan escoltem paraula nua el que volem és seguir el rastre de les engrunes, de les paraules que menen a les altres. Però ja que estem a la intempèrie, sobretot queixalar quelcom comestible i si pot ser no gaire cacofònic¹. Cacofònic de caca. I suposo que s’entén que no sóc cap fifi que vol que li parlin de flors i estels, però que el primer camí que vaig intentar rascar quelcom en “vermellssss de sssangggg la caara i elsss cabbbellllsssss” ja vaig entendre que servidora no era d’eixe trosset de món.

Publico i me’n vaig a dormir, i ja me’n penediré i escapçaré demà, com d’habitud.

PD (2008.11.21): no he escapçat re, només he afegit alguna paraula, frase (en verd), nota, hiperenllaç i he intentat puntuar a fi de facilitar la lectura. He partit el post perquè la llargada provocava problemes de format

1. Les escates no em semblen cacofòniques en un context on no tot siguin les escates.

Tags: (sense)

Sobre el ritual compartit, Sobre la poesia, el que volia dir “només”, havent deixat clar que no tinc categoria de votant en l’assumpte, però veu sí, en aquesta speaker’s corner de la Morenita, era:

1. L’afirmació d’en Margarit em sembla POBRA, i ridícula en el seu context, però potser em condiciona que altres coses que ha dit també m’ho han semblat, de pobres. Prefereixo allò més complet de bondat, veritat i bellesa (Giordano Bruno. De vinculis in genere: “XII. Non est unus qui omne vinciat particularis”) que l’església que el va condemnar s’ha apropiat gairebé de manera ronyosa. Altrament, si pretén fer veritat amb la poesia actual, anem arreglats. Com a mínim deixem que les aigües es calmin a cals filòsofs. Perquè si la moguda poètica contemporània comencés a aplicar-se en la “menudència” de comunicar quelcom amb substància i de manera eficient (o minimal, si vols, però que s’entengui), ja estaríem fent prou. Com diu una profe meva, “la vaca, a filetes”.
2. Pel que fa al ritual de la paraula compartida, suposo que ens agrada trobar-hi quelcom
   - més enllà de la política de saló
   - més enllà de la comunió tribal
   - o del refresc gasós [en submergir-nos indulgentment en una fantasia que, si llegim una mica, no ens creuríem ni borratxos (per això hi ha pel·lícules de fusió com Matrix o Blade runner, les Ventafocs, Blancaneus i Nou Testaments que hem llegit de grans). Fantasies que, individualment, no permetria que em passessin en la meva vida de veritat: com a personatge, aquest a qui tothom estima, la Rachael em sembla la cosa més passiva de la història del cinema: jo no ne m'enamorava ni de conya; Matrix indueix al pànic i a la desconfiança des de la primera seqüència, i el proselitisme ranci de la seva història de l'Escollit fa encara més ràbia que l'argument equiparable, tros de la novel·la gens menyspreable, en Dune (1965) --que durant anys i com a ritual petit vaig llegir cada nit de Nadal a sant Esteve, païnt la carn d'olla, i cada any que passava la ràbia més profunda que sentia per la història del Tags: (encara tinc son)

Una de les coses que no vaig poder dir el dia 8 és el que va callar Joan Margarit quan va afirmar que la poesia és la recerca de la veritat. I el que va callar és que la veritat no existeix. I malgrat saber-ho (o, si més no, intuir-ho), els poetes continuem escrivint (això és, buscant). I sovint no sabem què busquem (és a dir, què escrivim). Per això ens limitem a seguir el rastre d’unes paraules que menen a unes altres paraules que menen a unes altres paraules…

mira’t: tens espines a l’estómac i escates al cony, cony d’escates que se’m claven com estaques, taques que em broten i embruten les meves paraules, per aules buides cerco el rastre de les teves cançons, sons que reboten contra el sostre, rostre que giravolta dins el cap, cap al pap, i en acabat cap al cap un altre cop, de retop, fins a ultrapassar l’onomatopeia

Text íntegre de “Sobre la poesia”. El vertigen del trapezista. 2008, 18 de novembre [consulta: 2008.11.20, 01.40 am]

Mentre berenava he “començat” a contestar l’entrada en el seu context, i he hagut de desistir perquè l’extensió del meu comentari doblava, de llarg l’entrada original. Tot i que intentava ser sistemàtica i breu, més que ara. Especialment perquè prescindia d’explicar algunes motivacions, que a voltes són rellevants –segurament perquè ens acosten més a la veritat d’una opinió excretada en un moment concret, tenint en compte que és difícil demostrar l’existència de la Veritat, però sembla cert pensar que hi ha veritats més veritables que d’altres: com ara que els mocadors de paper els abasto a la lleixa de la meva dreta, i que a l’esquerra no hi tinc cap lleixa, sinó la calefacció que vaig instal·lar fa deu dies i no aquest cap de setmana passat, com la lianta de la Sonsoles us ha explicat en el seu enèsim qüento xino. En pro del minimalisme, intentaré de moment no seguir per aquí perquè ara ja us diria quatre coses sobre física quàntica en relació a la capacitat de percepció de l’espècie humana.

Baixo de la parra i prosseguim.

Les meves fonts són l’antiga, migrada i pública experiència que tinc en organització de i participació en lectures públiques de poemes, i la inquantificable (de “no sé quantificar”, literalment), discontínua i privada faceta de –deixem-ho en– lector.

Per acabar de mixtificar aquest cv (que no completo i per tant en conjunt és “mig mentida”) he de confessar que el primer semestre del meu últim any de Filologia Clàssica vaig cursar una assignatura anomenada “Teoria de la poesia” a càrrec de Pere Ballart –l’autor de El riure de la màscara, un senyor a qui en aquells moments Quaderns Crema havia publicat feia poc la seva tesi, rebatejada Eironeia. En Pere (així amb confiança) encara no deia coses com aquestes ni les de més anyà, era més aviat seriosot. Suposo que és com tens el cos després de passar pel tràngol tesi i quan comences a fer-te un nom. A classe érem unes deu persones, i el primer dia ja ens va dir el què (una cosa que pel que llegeixo porai ha seguit mantenint): que en matèria d’expressió hi ha hagut un progrés evident, i que un autor de fa dos mil·lenis mai no ens podrà comunicar el que ens pot comunicar un autor contemporani nostre. Com a contemporanis ell ja hi incloia Baudelaire, Rimbaud, Ezra Pound i William Carlos Williams, si no recordo malament. I si no recordo malament, el que deia és que la funció del poeta era expressar, i no la malentesa “comunicar”, com havia estat en l’antiguitat: perquè atès que la veritat no existeix, res és comunicable, i això és quelcom que sabem ara (i que no sabien els pares de la filosofia, per exemple) [tot el que he escrit després dels dos punts seria una ironia si sortís de la meva boca, però ell ho va dir en sèriu, em sembla]

En fi, jo era una estudiant de filologia clàssica. Més per una qüestió lingüística que literària, però (re)coneixia –mínimament– la capacitat expressiva i comunicativa de Catul, d’Horaci, d’Arquíloc i de Safo, per començar. El segon dia, després d’haver-m’ho pensat molt, enmig d’una classe conformada per estudiants de filologies contemporànies, jo i el profe, molt respectuosament (diria) vaig exposar el meu desconcert davant d’aqueixa generalització que em semblava tan salvatge: és clar que no podíem comparar els epinicis de Píndar o els epigrames de Marcial amb la lírica de Baudelaire, però la de Catul i la de Gabriel Ferrater (una flaca de Ballart) sí –és més, Ferrater s’hi emmirallava sovint, i ho explicava.

En Ballart va posar cara de cables creuats i em va comminar a demostrar-ho el següent dia de classe. Com a persona que peca ocasionalment de síndrome d’Asperger, o potser perquè sóc més xula que un 8, el següent dia de classe vaig aparèixer amb una pàgina de poemes dels esmentats Catul, Horaci, Arquíloc i Safo, fotocopiada per a tothom, per tal que tothom pogués avaluar si hi havia lirisme o no en aquells versos. En Ballart em va reservar l’últim quart d’hora: vaig parlar aquella estona, ningú va fer cap comentari, i la classe es va acabar. Recordo que vaig sentir el soroll de la porta que es tancava quan en Ballart va sortir, abans que ningú. I vaig entendre que sóc de pensament lent, molt lent, que efectivament em perdo el significat de molt art contemporani, i que en Ballart, en la seva comminació inicial, el que segurament pretenia és fer-me callar i que m’estigués quietona fins a final de curs.

Tal vegada hauria d’haver entès que en aquella partida els meus moviments correctes a partir d’aleshores passaven per saltar-me unes quantes classes i presentar-me a l’examen final a fer la vomitada del que ell volia que creiéssim, o renunciar a l’assignatura (que aparentment hauria estat més elegant). Però recordo no haver-me’n saltat cap, i haver dit més d’una vegada “no hi estic d’acord” i haver-ho argumentat. Recordo que era l’única persona que, de tant en tant, parlava a classe, fora del profe. L’avaluació final, basada en un examen final amb comentari de textos contemporanis, no va ser de suspès però em va baixar la mitjana de l’expedient (una vegada vaig somniar que l’obligava a reobrir les actes , molta hybris per part meva, sí…). No em va acomplexar com a lector de literatura, en qualsevol de les seves variants, entre altres coses perquè en contrapartida me n’havia sortit prou bé amb altres professors de qui en valoro més el discurs, però sí que, juntament amb esdeveniments associables (en aquella època vaig partir peres amb la dinàmica d’un grupet de gent amb qui havia anat pels puestus recitant textos nostres i d’altri), va col·laborar a que m’alienés de la moguda poètica contemporània, que em semblava més cosa relacionada amb els passadissos i la galeria que no amb la cuina i la biblioteca-dormitori, que són llocs on, almenys a casa meva, fa menys fred. I deu haver estat així en totes les èpoques, em sembla. Segurament també en època de Píndar i d’Horaci, quan la paraula també era (però no exclusivament) un ritus compartit, com en les accions poètiques actuals.

Amb tot plegat només vull explicar que les meves opinions sobre la poesia estan necessàriament influides per experiències viscudes de veritat. De veritat ens morim, de veritat no només es moren els pares, també moren els fills i els companys de l’ànima, també ens passen coses més suportables i fins i tot podem discutir sobre la veritat d’algunes clàusules. Hi ha explicacions més acurades, més veritables, que d’altres. De veritat, un microscopi electrònic té més resolució que un d’òptic, tot i que cal més formació per a saber-lo utilitzar i avaluar què hi veus, perquè si no no sabràs què hi veus. En realitat, la majoria de vegades amb un d’òptic ja en tens prou. Que uns quants àtoms que eren amb mi fa una estona ara puguin ser a milers de metres no canvia el fet que jo segueixi teclejant aquest text, tot i que per curar el refredat hauria d’estar dormint.

Això per començar.

Tags: ara no que tinc son

És una banda sonora favorita, i per mi un recordatori personal. I a l’Anel li agradarà i possiblement hi estarà d’acord. És una pel·li que devíem veure al cine del Pepolla, i si no ho vam fer, tot això que vam perdre’ns.

The Big country [crèdits inicials], amb el galop dels cavalls

Algunes bandes sonores originals em feien levitar: Lawrence of Arabia i Senjou No Merii Kurisumasu (aquesta encara em fa levitar). Però és que tinc molt pocs referents per comparar. D’aquí a uns anys, tal vegada la meva banda sonora favorita serà

• més europea? probablement d’un país fred o d’una pel·lícula ambientada en un país fred
• l’haurà compost algun jazzman?
• amb presència de música de cambra
• vès que no sigui lleugereta, com jo, i em quedi amb The Pink panther.

A descobrir. I tants caps, tants barrets. The Big country és molt bonica.

I recordeu,

per sant Miquel, el raïm té gust de mel i la figa no té pèl

i que el correfoc d’Alforja va anar si fa no fa així:

Ball de diables a la plaça del Mercadal. -- Alforja, 2008, 27 de setembre

Tags: Ball de diables d'Alforja, cine del Pepolla (Alforja), Henry Mancini, Jerome Moross, Lawrence of Arabia [soundtrack], Maurice Jarre, Merry Christmas Mr. Lawrence [soundtrack], Ryuichi Sakamoto, sant Miquel, Senjou No Merii Kurisumasu [soundtrack], The Big country [soundtrack], The Pink Panther [soundtrack]

(gràcies Morenita clara, per l’espai, i a la Malena, per la veu i l’estil)

Senyors, actualitzeu els vostres feeds. En Fonti ha despertat Costa Bàrbara per afegir una entrada sobre l’impagable Cecilio. Està vist que l’under de l’under no es pot publicar amb els Musictecaris, o que hi ha cert boicot…

Però Fonti, has d’enllaçar l’entrada “Música horrible 22″ de l’impagable també Red Bat Mania, que si no la cosa queda coixa!

Amb aquestes també recomano un altre impagable de nom Achuwoki. A descobrir.

Aprofito per desplaçar una cançó del post esmentat aquí

amb l’excusa que avui li he fet fotos al conejito de la Morenita, que ha resultat que no era seu ben bé, i que ella mateixa s’ha creat perfil a Flickr. Un perfil gratuït, que ella és més piratona que jo. Un altre dia us ho explica en plan Technorati i veiam com evoluciona.

Amor de Bruna / Mina. -- 2008, 20 de setembre

Tags: Échale guindas al pavo, Cecilio, Costa Bàrbara, Flickr, Fonti, Imperio Argentina, Mi novia tiene una cosa, Morena Clara