Morenita tiene una escoba

Hola,

Hoy he vuelto a entrar en mi cuenta de youtube (que dejé tirada después del primer vídeo) y me encuentro con vídeos recomendados, supongo que por asociación a bandas sonoras de películas de James Ivory. Uno de ellos era esta aria, presente en A room with a view, donde la cantaba Kiri Te Kanawa, que bueno, no soy su fan desde que se atrevió con Cole Porter (en mi humilde opinión: sólo llega a algún sitio con “Let’s misbehave”, algo que lo siento pero Elvis Costello no consigue en De-Lovely; por favor, escuchad a Irving Aaronson and his Commanders!, aquí). En fin, ahí Doretta, el vídeo recomendado que tenía primero:

“Chi il bel sogno di Doretta?”, en La rondine / Giacomo Puccini; libreto: Giuseppe Adami

Chi il bel sogno di Doretta
Potè indovinar?
Il suo mister come mai
Come mai fini

Ahimè! un giorno uno studente
In bocca la baciò
E fu quel bacio
Rivelazione:
Fu la passione!
Folle amore!
Folle ebbrezza!
Chi la sottil carezza
D’un bacio cosi ardente
Mai ridir potrà?

Ah! mio sogno!

Ah! mia vita!

Che importa la ricchezza
Se alfine è rifiorita
La felicità!
O sogno d’or
Poter amar così!

Canta Anna Moffo, una coloratura, esa que declaraba ser Victoria (Julie Andrews) en Victor / Victoria (quien la quiera, le presto el .avi).

He escuchado también las arrolladoras versiones de Leontyne Price, aunque la Price, por el tono de sus palabras en directo, deduzco que tenía un carácter…

No me he besado con ningún estudiante (y menos de la Assemblea de Lletres de la UAB, esos que siguen de marcha) entre ayer y hoy, pero alguien que conozco se lastimó por correr por el césped mojado cual oh dear, oh dear, I shall be late!.

Información vital que pongo a disposición de todos ustedes y que me ha hecho reflexionar sobre lo poco que cuidamos nuestros tendones de Aquiles y el deltoide, por no decir el astrágalo-peroneo-calcáneo, en la parte posterior, que es el protagonista de la torcedura más común . No sólo al menor despiste, sino a la menor confusión entre lo importante y lo urgente –cuando lo urgente se ha vuelto urgente porque vamos tarde por puro despiste o aplazamiento no justificado. Esa es la flecha envenenada de los esguinces existenciales. Permanezcan sobrios, lúcidos, tengan ganas para cumplir con lo pactado, y beyond all –we’re all alone, no chaperone– if you want a future, darling, why don’t you get a past?

En memoria de Francisco Casavella, que tenía pasado, presente y futuro, y escuchaba las letras de las canciones

Tags: A room with a view, Alice's adventures in Wonderland, Anna Moffo, Blake Edwards, Chi il bel sogno di Doretta?, Cole Porter, De-Lovely, Eartha Kitt, Elvis Costello, Francisco Casavella, Giacomo Puccini, Giuseppe Adami, Irving Aaronson and his Commanders, Irwin Winkler, James Ivory, Kiri Te Kanawa, La rondine, Leontyne Price, Let's misbehave, Lewis Carroll, tendón de Aquiles, Victor / Victoria

Una rèplica que no és una rèplica : 6

…com jo mateix, que procuro defugir de la poesia que fa tuf de prosa. No m’interessa (ni crec que sigui essencial) saber com és l’habitació d’hotel on el poeta escriu els seus versos

L’habitació d’hotel on el poeta escriu els seus versos podria ser un canemàs des d’on escriure, bons o mals versos [subjectivitat?] No m’he preocupat d’aconseguir el llibre Què et suggereix, en canvi, l’habitació freda del Sands Hotel? I si convenim, com fa Lou Reed –i la reflexió no és original– al principi de l’entrevista que enllaçaves, que talent really shows –i que amb una mica de dedicació podem explicar on i com?

Com que Margarit no em fa ni tan sols tuf de prosa (literària, s’entén) necessito aclariments: et refereixes als versos que no són versos, sinó frases partides en sintagmes, paraules, o encara partides per on els peta? (i si encara fossin una marca a l’hora de llegir…) Als que fins i tot poden comunicar quelcom que pots explicar amb altres paraules –afegint o canviant significat? Als poc o gens “lírics”, com podria ser el de sota? (què vol dir lírica?) Als volgudament despoètics, o antilírics? Als directament dolents?:

“Le monde est bleu comme une orange” va citar
   un mestre d’abans de dinar, algun
dimecres o dilluns d’aquests. Venia a tomb,
   el vers (espero que Éluard només
cuegi aquí), en referència a la funció
   no comunicativa del llenguatge.
Si, amb un altre mestre, discutim, dijous
   següent (aquest m’atrapa: té els ulls clars,
fa panxa, és calb, porta ulleres o llenties
   segons el dia: si sospira lleganyes
o no) l’impenetrable riba dels poemes
   (galàxia aliena i remota, fora
del nostre abast, que som Alícies invisibles,
   ruques, analfabetes) deu voler
dir que n’hi ha que no ens comuniquen res.
   Seguim amb passos rectes la mirada
d’aquest metrònom que ens ensenya i guarda salves
   deixades de l’un a l’altre ull. “Tus ojos
como el mar son azules”. “Tus dientes parecen
   perlas”: el lògic refereix dos usos
metafòrics. Li aixecaria la camisa
   i tocaria una panxa contenta
d’estar-ho fent bé. Disfressa els làsers el “bleu
   comme deux oranges”: ja no marxaré
a desxifrar la llengua de cap més tibat.
   M’inflo d’amor, agusat pel martell
dels contactes sinàptics rere les cortines.
   Perdo per sempre l’anonimat. Prenc
amb mi els consells les armes i els dubtes dels vells.
   Que el sentit del ridícul m’acompanyi.

I escolta, la referència la posaves per a que me’l compri i el llegeixi? N’he trobat uns tastets, en tinc prou? (el síndrome d’Asperger se m’aguditza, per escrit: les ironies, els dobles sentits i els calla em costen més d’entendre, you know).

Tags: buf, El vertigen del trapezista, punt 6, Sobre la poesia