Morenita tiene una escoba

El trabajo del redactor Klemperer sería, en los tiempos presentes, mucho. Aunque sólo sea por el inmenso aumento cuantitativo de los canales informativos, la lengua puede considerarse, más que nunca, como una fuente inagotable de noticias. En ocasiones, las nuevas voces pertenecerán al ámbito científico y requerirán un determinado tipo de comentario, no defensivo. En otras ocasiones, como en todas las relacionadas con los conflictos bélicos, las nuevas voces, o las viejas voces pervertidas, permitirán elaborar una información de mayor enjundia, que principiará con los orígenes del término, se extenderá por sus diversas acepciones y hará, finalmente, hincapié en el interesado proceso de distorsión de significados al que es sometido.

El redactor lingüístico, en definitiva, debe tener por objeto evitar que al lector se la den con queso en términos de lenguaje. Debe anticiparse al momento en que el lector choca con esa nueva voz que, dado el modo en que es usada, pervierte el mensaje que transmite. Debe haberle informado previamente sobre sus usos, sobre sus intenciones, sobre los riesgos que encierra. Todo ello para que el lector no vea menoscabada la libertad que se deriva de la información debido a un uso fraudulento del lenguaje. Para preservar la integridad de la lengua, su inteligibilidad y su condición de herramienta de libertad y de cohesión democrática. Y porque si perdemos el consenso sobre los significados de la lengua no podremos ni siquiera pelearnos. No podrá ni siquiera establecerse una discrepancia, ni mucho menos una posterior discusión, una dialéctica, una síntesis, un progreso. Ni, por supuesto, habrá esperanza de convertir en acuerdo lo que fue diferencia.

Llàtzer Moix. El redactor Kemplerer. Letras libres, 2004, junio. [el subrayado es mío]

que empieza con una cita de Montaigne:

Las palabras son mitad de quien habla y mitad de quien las escucha.

Todo esto porque hoy he dedicado un ratillo a hojear opiniones y contraopiniones sobre la poesía de Alzamora, que ya tiene el Riba en su colección y opina cosas que nos darían risa si medio país no se las creyera (”cómete lo que te eche y no pretendas entenderlo” y tal).

Por qué se insiste en la inextricabilidad de la poesía? Quizás porque hay quien no tiene ni idea de escribir poesía y hay quien no sabe qué está leyendo y le avergüenza decirlo, puesto que leer, como escribir, exige algo de esfuerzo y mínima capacidad (entrenable, dicho sea de paso). Los unos por los otros no se preocupen, que servidora no es la bruja más entrenada pero escoba tiene. De momento sólo sé que tres mil euros no dan para tantos boniatos como el Pin i Soler de narrativa, y todavía no he calculado cuánto queso de Maó se puede comprar con ellos, pero gracias a algunos blogs, extraños compañeros de cama, puedo relajarme con quien da cuenta de ello.

PS:

• Nos hemos quedao sin lotería de la CORI, pero ojalá les toque algo.
• César Antonio Molina sigue demostrando maneras y tengo la sensación que la “prensa seria” tampoco se entera o sencillamente desinforma a lo antikemplerer: me gustaría leer algo sobre los acuerdos con los proveedores de acceso a internet, y no veo nada salvo una descripción epidérmica de la reacción de la calle. La semana que viene los blogs irán llenos del tema e intentaré resumir o enlazar lo más ilustrativo. De momento sigo compartiendo con amigos: la última peli que me ha dejado Michael es Desk set, con Katharine Hepburn y Spencer Tracy, de obligado visionado para los information scientists. Quien la quiera, le presto el .avi. Este clip es un mashup con Sting que qué quereis que os diga, pero menos da una piedra:

Desk set / Walter Lang; Katharine Hepburn, Spencer Tracy. — 1957

• Otro ejemplo: busco la letra de Voyage voyage, de Desireless, en Paroles.net y me encuentro con este mensaje:

L’accès aux Paroles de Chansons est totalement suspendu depuis le 28/10/2008 suite à une requête auprès du tribunal de la CSDEM au vu des articles L122-4 et L335-3 du Code de la Propriété Intellectuelle.

Curiosamente en otra página encuentro la letra entera, que gustosamente reproduzco ahí debajo. De qué sirve, pues? No habría que ir pensando en otra economía de la cultura?

Voyage voyage / Desireless. — 1987

Au dessus des vieux volcans
Glissant des ailes sous les tapis du vent
Voyage Voyage
Eternellement
De nuages en marecages
De vent d’Espagne en pluie d’equateur
Voyage voyage
Vol dans les hauteurs
Au d’ssus des capitales
Des idees fatales
Regarde l’ocean

Voyage voyage
Plus loin que nuit et le jour {voyage voyage}
Voyage {voyage}
Dans l’espace inoui de l’amour
Voyage voyage
Sur l’eau sacree d’un fleuve indien {voyage voyage}
Voyage {voyage}
Et jamais ne reviens

Sur le Gange ou l’Amazone
Chez les blacks chez les sikhs chez les jaunes
Voyage voyage
Dans tout le royaume
Sur les dunes du Sahara
Des îles Fiji au Fuji-Yama
Voyage voyage
Ne t’arretes pas
Au d’ssus des barbeles
Des cœurs bombardes
Regarde l’ocean

Voyage voyage
Plus loin que nuit et le jour {voyage voyage}
Voyage {voyage}
Dans l’espace inoui de l’amour
Voyage voyage
Sur l’eau sacree d’un fleuve indien {voyage voyage}
Voyage {voyage}
Et jamais ne reviens

Au d’ssus des capitales
Des idees fatales
Regarde l’ocean
Voyage voyage
Plus loin que nuit et le jour {voyage voyage}
Voyage {voyage}
Dans l’espace inoui de l’amour
Voyage voyage
Sur l’eau sacree d’un fleuve indien {voyage voyage}
Voyage {voyage}
Et jamais ne reviens

(sacada de aquí, un dominio .com)

A Sinforosa. Ese guateque, lo vamos a organizar?

Tags: César Antonio Molina, CORI, Desireless, Desk set, El redactor Kemplerer, inextricabilidad, Katharine Hepburn, Llàtzer Moix, Michel de Montaigne, p2p, Sebastià Alzamora, Sobre la poesia, Spencer Tracy, Sting, Voyage voyage, Walter Lang

La noción de la realidad de todos shaken, not stirred.

Ha muerto Francisco Casavella. Estaba yo en otra onda.

Entro un momentín para indicar que me solidarizo, entre otros, con este comentario y el de paucazorla acerca de la decisión de no permitir la reanudación de las clases en la Facultat de Lletres de la UAB:

es renova el compromís amb la facultat per mantenir l’aturada de la activitat acadèmica

Se les vieron las orejas al rebaño de cheroquis [en vocabulario Casavella: "los que no se enteran"] de la asamblea muy pronto.

Hoy se ha hecho pública la decisión de expulsar a 6 de los 31 expedientados por un máximo de 3 años, en el caso peor, y por 1 año, en 4 casos. Supongo que quiere decir que, si les apetece, todos ellos pueden volver a estudiar en la misma UAB cuando termine la sanción. La reacción en Letras ha sido a huevazo limpio contra el decanato. La “mesura mal rebuda” de la que habla el Avui es la que se ha contestado así de “espontánea”, con trajes de neopreno incluídos.

¿Ninguno de esos nenes, en sus clases de filosofía, habrá estudiado lógica como hice yo? ¿Quién se creen que lo va a limpiar, la decana?¿La administradora de centro? ¿O va a bajar la rectora para ídem?

Pero bueno, perderse según qué clases de letras a veces no representa mucha pérdida –y para qué curtir carácter así si la vida ya se las trae– porque, como me recordaba un exprofe de Mina hace pocos días –a buen seguro nunca seran amigos del alma, pero pueden razonar el uno con el otro– hablando sobre la poesía y sus profetas teóricos, la ignorancia, a veces, es muy atrevida. Mina no lo cuenta así: ella prefiere hablar de la desconsideración y el desprecio, que son armas de filo doble.

Ah, los del blog de la Asamblea [sic] de Comunicació todavía no han moderado el comentario de Sofia Loren respecto al exordio final de su post de hoy (el que termina diciendo que hay que movilizarse, que las navidades acechan). Por si estan en taichí y se olvidan, os lo pego aquí. El final del post (que tengo copiado entero por ahí por si cambia mucho) y el comentario que espera:

Tags: huevadas, huevones, huevos, UAB. Assemblea de Comunicació, UAB. Assemblea de la facultat de Lletres

Desde que Mina se emperró en comentar cada grumo que encontraba en su colacao, que ahí por donde me paseo ocurre una poética. En el dashboard del blog ya constan enlaces entrantes con otras tantas, cuando no las ven otras miradas. Las poéticas estan empezando a tomar el mando de nuestro camarote. Ejecuto un random y va y me sale

if you must write prose/poems
the words you use should be your own
dont plagiarise or take “on loans”
there’s always someone, somewhere
with a big nose, who knows
and who trips you up and laugh

Enciendo la tele por primera vez en meses, por el morbo de ver qué gag echan los de Polònia a propósito del mori el borbó, y me encuentro con Monzó y Gimferrer departiendo poética. Pronto pisaré algún charco de saturación, y no tendré otro remedio que dejar a Mina unos días en la estacada si no quiero que tal plaga bíblica me eche de mis casillas.

Las poéticas han ocurrido hasta en su rhythmbox. Estaba escuchando en la red lo nuevo de Dido –efectivamente muy entregado a la muerte de su padre–, me he acordado de sus colaboraciones en cada álbum de Faithless, la que hizo con Eminem, he encontrado covers de Radiohead. Al final con Joy Division me he quedado, colgada en el enésimo mareo al mismo tema, que encima se ve que consta en un canon crítico de The Greatest Indie Anthems Ever

Transmission [single] / Joy Division. — 1979, november

Radio, live transmission.
Radio, live transmission.

Listen to the silence, let it ring on.
Eyes, dark grey lenses frightened of the sun.
We would have a fine time living in the night,
Left to blind destruction,
Waiting for our sight.

And we would go on as though nothing was wrong.
And hide from these days we remained all alone.
Staying in the same place, just staying out the time.
Touching from a distance,
Further all the time.

Dance, dance, dance, dance, dance, to the radio.
Dance, dance, dance, dance, dance, to the radio.
Dance, dance, dance, dance, dance, to the radio.
Dance, dance, dance, dance, dance, to the radio.

Well I could call out when the going gets tough.
The things that weve learnt are no longer enough.
No language, just sound, thats all we need know, to synchronise
Love to the beat of the show.

And we could dance.

Dance, dance, dance, dance, dance, to the radio.
Dance, dance, dance, dance, dance, to the radio.
Dance, dance, dance, dance, dance, to the radio.
Dance, dance, dance, dance, dance, to the radio.

Beyond this lines, vivan los novios! (no es van tirar enrere)

Tags: Bellaterra, Ceremony, Dido, Eminem, F l u x, Faithless, Ho deixarem sense títol de moment, Joy Division, One step too far, poéticas varias, Polònia (programa), Radiohead, Rhythmbox, Saragatona, se casan, Something you should know about Stan, The day before the day, The Smiths, Transmission, Trape

La pregunta 2 del meme d’Antaviana adreçat a escriptors us la contestem jo i la Morenita, com la melodia d’un cànon amb entrada consecutiva:

Quan et vas adonar que t’agradava escriure –i per què no en vas fer ofici?

Morenita: El dia que vaig dir una mentida recargolada i ningú va sospitar que no era veritat (força anys després ja em van començar a enganxar). Va ser la segona mentida: a la primera em van caçar de seguida; va anar així: als cinc anys em va caure la primera dent –no sabia que m’havien de caure– i la vaig escombrar; mon pare la va trobar al recollidor per casualitat i m’ho va preguntar, i vaig dir que no amb cara de pànic i la boca petita. Des de llavors, si la mentida era vital, no he deixat mai més cap pista, ni he tornat a posar cara de pànic, i m’he informat del funcionament del món.
Mina: El dia que vaig dir una tonteria que no creia i el resultat va ser un canvi d’actitud per part de qui em llegia.

Recalco que no estic sent molt acurada en la resposta als punts. Són esbossos, només, honestos (hi hauràs de confiar) i una mica meditats, però incomplets. Perquè tampoc no sé gaire bé amb qui estic parlant. D’aquí a mig any ho repasso i escapço.

Una rèplica que no és una rèplica : 3
Les teves opinions sobre la poesia, comentes, “estan necessàriament influides per experiències viscudes de veritat“. En aquest punt també hi coincidim. Però pregunto: podem reconèixer una experiència viscuda de veritat en un text? O, dit d’una altra forma: com condiciona aquesta vivència la qualitat (de versemblant) d’un conte o un poema? (He de dir que n’he fet l’experiment i els resultats sorprenen).

Contestant a la pregunta 1, i em limito només als poemes (perquè m’enredaria a parlar de l’adoctrinament i de la suspensió de la incredulitat també en els contes). Avançant el comentari al punt 2, si un poema aconsegueix transmetre’m alguna realitat semàntica ja ha arribat al seu objectiu; de quina forma, és el que podem discutir, des del meu punt de vista, que el fa poema o no. Que sigui la mateixa realitat semàntica que tenia en ment l’escriptor ja és demanar força: depèn de dues habilitats i personalitats, la seva i la meva, però no per això ha perdut càrrega comunicativa, sigui la que sigui. Cenyint-nos a les lletres, que a tu i a mi ens agradi “el Mestre” no és cap garantia que l’entenguem igual o que n’aprofitem el mateix.

No, no puc reconèixer-ho. Puc reconèixer-me en l’experiència que es descriu, o pretendre que hi reconec a coneguts. I pot condicionar la meva manera de sentir, però no tinc cap eina per a avaluar-ho. Només puc prendre unes quantes decisions: si és oportú, si és coherent, si m’ho expliquen amb gràcia, si hi ha ironia (o si prefereixo llegir-ho com a text irònic, o si prescindeixo de moltes consideracions ètiques fins al final)… i totes aquestes decisions les prenc en funció de la meva experiència, que inclou també totes les lectures anteriors no afectades per l’alzheimer.

Pel que fa a la qualitat de versemblant, l’experiència de primera mà sí que condiciona en tant que et proporciona informació de primera mà. Però, si ets hàbil, pots escriure (i llegir) perfectament amb informació de segona mà, i encara més amb informació imaginada (la que consisteix en combinar-les). També hi juga la inexperiència (inclosa la poca experiència) del lector. Per exemple, aquest blog passa per excessivament intel·lectual a ulls de força coneguts, però des de la meva experiència en té bastant poc. En diria immisericorde, desacomplexadament espès a estones, i sobretot poc acurat, però no intel·lectual.

I després hi ha la forma de processar certes experiències: per tornar a una experiència real citada ja un parell de vegades, la mort de persones properes, les meves reaccions, inclosa la percepció dels sentiments associats a la vivència, poden ser radicalment diferents que les d’algú altre, i poden canviar al llarg de la vida; per tant, no puc avaluar si la descripció dels sentiments d’algú que experimenta un dol és tècnicament creïble i/o ha estat veritat o no. Entre altres coses, per simpatia confiaré en la descripció si l’autor ha aconseguit que confiés en altres parts del relat. Hi confiaré pel mateix mecanisme que fa que no detecti un mentider hàbil i en forma. Ni jo ni un bon psicòleg, ni criminòleg, ni ningú.

I encara més, si de veritat em crec aquesta hipotètica descripció del dol, m’estarà marcant pautes per tenir determinada reacció sentimental, a la pròxima, i qui pretengui negar l’aspecte doctrinal de la ficció (com de la publicitat i la moda) que em faci una relació de les novel·les que no li han fet arrufar gens el bigoti al final i dels serials televisius als que s’ha enganxat, que passarem una estona entretinguda i conclourem què és primer, si l’ou o la gallina. Que em digui si prefereix (amb permís dels autors –que aparellaré amb el respectiu poema a la pròxima entrada–, en particular el dels vius) 1, 2, 3 i/o 4:

1
DONA A LA FINESTRA

Tota la llum arriba al punt de la finestra
des d’on una ciutat mossega el préssec
de la tarda. Podria ser París
però ara la nostàlgia no ve al cas:
la dona sent giscar gavines que envelleixen.
Ha abandonat el llibre que llegia
vençuda per la sal de soledats
que des del novè pis d’un vell hotel
escolta en veus de patis ja secrets.
I pensa recolzada a la finestra
què fa una dona en una habitació semblant.
Lluny de la mar, la mort sosté amb fortesa
el seu esguard més fosc

2
BEN POCA COSA TENS

Ben poca cosa tens:
La taula i uns quants llibres,
l’enyor d’ella, que és lluny
i tampoc no l’oblides,
i aquest silenci, dens
de paraules no dites.
Si ara escrius, a recer
de tanta melangia,
et perdràs pels camins
d’una tristor benigna,
la veu se’t tornarà
poruga i malaltissa
i a cada mot creuràs
que perds un tros de vida.
Deixa-ho tot. Al carrer
fa una tarda tranquil·la.
Camina. Hi ha gent
per fer-te companyia.
No et refusis a cap
dels horitzons que et criden.
Quan tornis, tot serà
més assenyat i digne.
No hauràs oblidat res
–no és més lliure qui oblida–,
però duràs les mans
plenes de llum fresquíssima.

3
SIGNES

El gat fa piruetes sobre l’herba
i són frases sagrades que s’esborren
mentre me les escolto, analfabet.
Els arbres i els camins fan d’escenari:
saltem i contenim el verb, som ràfegues
d’ensenyaments obscurs, bèsties amb fe.

4
POC ABANS DE SOPAR AMB ELLA PER DARRERA VEGADA

El món és lluny. L’acord no forma part
dels meus propòsits. Ja no faig preguntes

perquè no hi ha més interlocutors.
“Roberto”, em criden, “para atenció”.

Però jo miro avall i els responc: “no”.
Algun cop he pensat de matar algú,

encara que no amb gaire vehemència.
El cas és que he de mirar avall per veure’ls.

L’amor és ella esperant-me en seda crua,
i el saldo net del meu compte bancari.

Un cereal massa aïllat germina,
treu brot, però fatalment sucumbeix

a les temptacions solars. Veig la ciutat
immanent, tot s’oblida abans del trànsit

i això ens porta a fer comparacions,
quan la igualtat no existeix. És distint

el bo de l’excel·lent, i encara més
l’excels d’allò que se’n diu acceptable,

per no assenyalar allò que és reputat
dolent. No hi ha judici sense dogma,

però ja hem vist que, en el nivell més bàsic,
la plenitud equival al no-res.

L’amor és ella més nua com més ben
vestida, més fulgent com més llunyana.

Llunyana com el món, extemporània
com el món sempre diferit, projecte

mal plantejat de bon començament:
bé pot un Déu equivocar-se a posta.

L’amor, per tant, és ella quan s’empassa
la llet. Aquest és el meu Absolut,

l’únic que puc admetre. Ja no faig
preguntes, s’ha tapat el món de blanc.

Queda, però, un rastre, el noble vestigi,
la formulació de la venjança.

“El foc que ens consumeix en temps de guerra
tornarà per encendre el nostre foc.”

Hagi passat el poeta per l’experiència o no, el resultat és pura doctrina sentimental que llegim plana o amb ironia, amb simpatia i que ens ve de gust rellegir, o no. I si no hi ha doctrina sentimental, hi ha jocs de paraules, que en el cas dels poemes d’aquí sobre no en veig massa. La felicitat és un plat de verdura d’en Casasses també és doctrina sentimental, els sonets de Shakespeare en van farcits, per no dir la manera de sentir de Safo (que inclou gelosia i impossibilitat d’aconseguir l’objecte de l’amor), que encara cueja. Plantegem-ho des d’aquest punt de vista, o ens carreguem la màgia? No m’estan dient de què va el món i què en puc esperar, i com? I les exegesis que cada capelleta ha fet al seu i des del seu cànon d’obres, no perseguien el mateix? Pretendre que els textos no m’ho diuen, no és fal·laç? I pretendre que no m’ho diguin, els poemes, en particular, no és molt reduccionista?

Després d’aquesta sopa d’all, la meva satisfacció, francament, és un bol d’escudella que vaig a escalfar de seguida (si és que no me’n vaig a dormir sense passar per la cuina, que no ho sabràs mai).

Tags: El vertigen del trapezista, escudelles, interpretèixons, punt 3, Sobre la poesia, sopes d'all

Sota “Una rèplica que no és una rèplica”, a El vertigen del trapezista.

Al comentari directe de l’entrada, publicat allà per no donar-me l’oportunitat de modificar-lo, hi intercalaria una cita tremenda, il·lustrativa, shakespeariana, d’Ariel Santamaria, líder juantxi, que apareix al vídeo que us he afegit al final:

No tinc paraules, per definir lo que sento ara… Per tant, com que no puc parlar, cantaré.

La resposta a la pregunta del punt 3, Sobre reconèixer les experiències viscudes de veritat en un text, sobre calar la versemblança a partir dels focus d’atenció en el record, dissabte o diumenge vinent. Després d’experimentar físicament el concert de Mishima. Retransmetent des d’Alforja o rodalies.

Crec que la començaré contestant la pregunta 2 d’un meme adreçat a escriptors –moooolt parcialment: hauré de triar una veritat de les moltes que podria contestar No us puc enllaçar de cop tots els memes contestats a una adreça del blog on apareixen perquè aqueix blog ha decidit, ahir, eliminar les etiquetes 8-| i ara ja no pots clicar a “qüestionari” i que et surtin els 15 qüestionaris. Re que no solucioni una classe pràctica de biblioteconomia contemporània:

• Ara hem d’aplicar tècniques d’IR i oferirem resultats en una pàgina externa. Els baixarà la ratio de visites des d’enllaços directes en altres webs, circumstància que –si són uns obsessos de les estadístiques– no els ajuda a saber ni d’on vénen les visites, ni a posicionar-se en cap rànquing de blogs (com ara Technorati), pero potser sí en cercadors a través de les paraules “rcanovalls” i “qestionari”, que ja són molt buscades
• Oferir una pàgina de resultats de Google en el seu lloc els pot fer baixar lleugeríssimament el Pagerank. Ha estat una intuició/record que podria demostrar si dormo menys hores.
  
• Escriure aquesta postdata em permet enllaçar uns apunts de fernand0 sobre Technorati vs Google que si teniu un moment tecnològic us aniran bé per ampliar la cultura general internètica.
• Bonus: pel que fa a l’ambiciós (o no?) Blocs de lletres, tot i el mashup en bolquers (ja creixerà), sembla que no aprofiten les etiquetes. Raro, raro. Crear un mashup fent un núvol conjunt de totes les etiquetes dels blocs de lletres seria revelador i et permetria navegar alhora entre molts blogs. S’haurien de posar d’acord en la morfologia de les etiquetes, per començar, que serà més senzill que posar-s’hi en les categories. Tots els substantius de noms comuns en plural, per exemple. Sóc la primera que no ho revisa sempre i, per tant, no sempre ho respecta.

P.d. La meva gestora de la col·lecció favorita torna de Reus i em diu “és preciós”, i a mi em cau la bava. Tinc tres carrets per digitalitzar de fotos “dels meus llocs”, tirades a finals de juliol per a una entrada caducada que s’havia de dir “Anunci d’una ciutat on ja no vull viure”.

No puc estar d’enllaçar-li coses que hi passen… que molt talent de Reus (no us perdeu el final del vídeo, amb les reflexions de l’alcalde) vol baixar a Barcelona a treballar, descapitalitzant la ciutadeta.

A la CORI són molt dolentots o despistats, i tenen molt material penjat al Feisbuc que no és accessible des de fora. Com ara l’últim vídeo: l’anunci del sorteig de participacions de loteria del partit. La Mercè no em podia portar loteria perquè no hi va anar en dimarts o dijous, que és quan la venen L’encarregaré a algun taxista portuguès.

Aquest vídeo és de la Diada d’enguany:

Ariel Santamaria, regidor de la CORI a l’Ajuntament de Reus, visita el Parlament de Catalunya i anuncia que es presentarà a les eleccions de la Generalitat. — Barcelona, 2008, 11 de setembre

Tags: Antaviana (blog), Ariel Santamaria, Blocs de lletres, categorías, CORI, Diada, El vertigen del trapezista, etiquetas, Facebook, Google PageRank, loteria, Mishima, punt 4, recuperación de información [: Google], Reflexiones e irreflexiones, Reus, Sobre la poesia, tags, Technorati

Una rèplica que no és una rèplica : 6

…com jo mateix, que procuro defugir de la poesia que fa tuf de prosa. No m’interessa (ni crec que sigui essencial) saber com és l’habitació d’hotel on el poeta escriu els seus versos

L’habitació d’hotel on el poeta escriu els seus versos podria ser un canemàs des d’on escriure, bons o mals versos [subjectivitat?] No m’he preocupat d’aconseguir el llibre Què et suggereix, en canvi, l’habitació freda del Sands Hotel? I si convenim, com fa Lou Reed –i la reflexió no és original– al principi de l’entrevista que enllaçaves, que talent really shows –i que amb una mica de dedicació podem explicar on i com?

Com que Margarit no em fa ni tan sols tuf de prosa (literària, s’entén) necessito aclariments: et refereixes als versos que no són versos, sinó frases partides en sintagmes, paraules, o encara partides per on els peta? (i si encara fossin una marca a l’hora de llegir…) Als que fins i tot poden comunicar quelcom que pots explicar amb altres paraules –afegint o canviant significat? Als poc o gens “lírics”, com podria ser el de sota? (què vol dir lírica?) Als volgudament despoètics, o antilírics? Als directament dolents?:

“Le monde est bleu comme une orange” va citar
   un mestre d’abans de dinar, algun
dimecres o dilluns d’aquests. Venia a tomb,
   el vers (espero que Éluard només
cuegi aquí), en referència a la funció
   no comunicativa del llenguatge.
Si, amb un altre mestre, discutim, dijous
   següent (aquest m’atrapa: té els ulls clars,
fa panxa, és calb, porta ulleres o llenties
   segons el dia: si sospira lleganyes
o no) l’impenetrable riba dels poemes
   (galàxia aliena i remota, fora
del nostre abast, que som Alícies invisibles,
   ruques, analfabetes) deu voler
dir que n’hi ha que no ens comuniquen res.
   Seguim amb passos rectes la mirada
d’aquest metrònom que ens ensenya i guarda salves
   deixades de l’un a l’altre ull. “Tus ojos
como el mar son azules”. “Tus dientes parecen
   perlas”: el lògic refereix dos usos
metafòrics. Li aixecaria la camisa
   i tocaria una panxa contenta
d’estar-ho fent bé. Disfressa els làsers el “bleu
   comme deux oranges”: ja no marxaré
a desxifrar la llengua de cap més tibat.
   M’inflo d’amor, agusat pel martell
dels contactes sinàptics rere les cortines.
   Perdo per sempre l’anonimat. Prenc
amb mi els consells les armes i els dubtes dels vells.
   Que el sentit del ridícul m’acompanyi.

I escolta, la referència la posaves per a que me’l compri i el llegeixi? N’he trobat uns tastets, en tinc prou? (el síndrome d’Asperger se m’aguditza, per escrit: les ironies, els dobles sentits i els calla em costen més d’entendre, you know).

Tags: buf, El vertigen del trapezista, punt 6, Sobre la poesia