Nov 23 2008
Punt per punt II : 7
Sumario para Comentari al Trapezista. Sobre la poesia
- [1a part] Comentari amb l’excusa de “Sobre la poesia” a El vertigen del trapezista. — 2008, 18 de novembre
- [2a part] Comentari amb l’excusa de “Sobre la poesia” a El vertigen del trapezista. — 2008, 18 de novembre
- [3a part] Comentari amb l’excusa de “Sobre la poesia” a El vertigen del trapezista. — 2008, 18 de novembre
- [Punt per punt I : 1] : comentaris i aclariments a una Rèplica que no és una rèplica sobre el meu comentari a Sobre la poesia
- Punt per punt II : 7
- Punt per punt III : 5
- Punt per punt IV : 6
- Punt per punt V : 4
- Punt per punt VI : 3
Una rèplica que no és una rèplica : 7
La poesia que realment m’interessa és aquesta.
que crec que es pot relacionar amb
Deixant de banda que em sembla extraordinàriament divertit que un “crític” es posi a dictar els temes que ha d’escollir un poeta (llegiu, si us abelleix, l’últim paràgraf o bé la crítica sencera), “que fort”, això de la poesia: resulta que hi ha gent que va capcóta pel món i de tant en tant aixeca el cap i descobreix, amb estupor, la vida. “Estupor” és una paraula originalment llatina, d’arrel sànscrita i paral·lel grec, que en el nostre cas significa l’efecte de quedar-se atònit. Si me’n recordo és perquè els significats d’”estúpid” i d’”imbècil” (tou) no els he oblidat.
Entenc que en Ballart es refereix a l’estupor de qui més o menys immediatament es posarà a escriure un poema (algú que normalment va amb el cap cót perquè/o està concentrat en la normalitat de les seves ocupacions –que no deuen formar part de la vida), però deu ser l’emoció estupenda, punxant, que hi busca qui llegeix a fi d’alleugerir la seva analgèsia congènita, com diria la Morenita. Les emocions que busquen certs lectors de poesia: l’angúnia o fascinació que potser els manca en la quotidianitat? No és el meu cas, ja vaig servida, i per tant no puc subscriure el punt 7. Encara arribarem a concloure que no es poden fer afirmacions sobre la funció de res, perquè cadascú hi troba i hi busca el que li peta. Però seria massa relatiu pel meu gust.
Alguna poesia que els afectats de CIP trien em sembla bona. Ja parlarem de musicalitat, de ritme, de versos en una altra ocasió. Si em sembla bona és per l’insight, i no com a substitut d’emocions –o sentiments, ja en parlarem també; bona com ara:
Versió de Víctor M. Verdú i Martí d’un poema de Sara Teasdale (1884-1933)
Quan sigui morta i sobre mi el clar abril
sacsegi els meus cabells xopats de pluja,
mal que, tot desolat, te m’abalancis,
no en faré cas.
Tindré la pau, com la tenen els arbres
fullats quan el plujat vincla la branca,
i restaré més silenciosa i freda
que no pas tu ara.
Els originals a Rivers to the sea (1915)
Baidegüei, a dos quarts de set del matí a l’Avui paper encara som a dissabte. Veritat de la bona, més enllà de fets objectius i subjectius 
, sembla que el pdf l’hagin d’escannejar de l’edició de paper de veritat. Es nota que és diumenge i ells també es lleven tard.
Actualització (2008.11.24, 00.20 am): topant de cap amb una i altra soca, avançant d’esma pel camí de l’aigua, ensopego amb en Salvador Oliva (rebenvingut, si arribes a llegir això! la Morenita t’acaba de tirar l’ham a Facebook). Ja que començàvem a parlar de les funcions i els valors, cito el que escriu –i el subratllat és meu:
El valor de la obra de arte está más allá de todo esto, está en la imaginación formal y en la imaginación moral (lo dulce y lo útil, según Horacio), sea cual sea el argumento, sean cuales sea el sexo del escritor, sean cuales sean las tendencias sexuales o la religión de sus personajes o de sus autores, sea cual sea el volumen de la cuenta corriente del escritor, sean cual sea la conclusión a qué lleguemos sobre el supuesto progresismo o reaccionarismo de una determinada obra. Todo esto es ajeno a la literatura y a sus valores intrínsecos. De manera que mi consejo a los jóvenes es que no se dejen pervertir por las escuelas de moda, que son las Bloom ha bautizado como las escuelas del resentimiento, y que hace tiempo que han conquistando una buena mayoría de las cátedras de las facultades americanas y europeas. Lo que intentan hacer es imponer un canon de obras y autores elaborado con criterios extrínsecos a la literatura y el arte. De todas maneras, mi intención no es luchar contra los partidarios de estas escuelas. Sé que han ganado muchas batallas y que acabarán ganando la guerra. Les es muy fácil ganar adeptos porque lo que enseñan, en realidad, es facilón y no requiere ningún esfuerzo intelectual. Además sé perfectamente que cualquier cosa que yo escriba sobre este tema va destinado a unos pocos y no quiero dar palos de ciego, ni mi intención es crear ninguna escuela, ni tener discípulos, ni nada por el estilo.
Lo intrínseco a la literatura y el arte es muy fácil de detectar; es todo aquello que solamente el arte y la literatura nos puede dar. El problema es cómo se reconoce, porque, como todas las cosas importantes de la vida, el arte y la literatura no se pueden enseñar. Bloom lo expresó a la perfección, como vimos en el número ¿ de esta serie. Lo único que hay que se puede hacer es aprender a leer mejor un poema, una novela, a mirar mejor una película, y a contemplar un cuadro. Y eso se aprende haciéndolo y, cuando uno es joven, depositando temporalmente la confianza a alguien que tenga experiencia.
Crec que en vaig aprendre molt més, de poesia, amb l’Enric Cassany comentant-nos Carner que no pas amb l’inefable Ballart establint un cànon absolutament esbiaixat per la seva capelleta Juan Palomo. Entenc que s’han convençut que aquest país és tan petit que fent l’aleta a o anant d’”imparables” per la vida se’l poden menjar només entreobrint la boca. Només se m’acut i desitjo que en un bufet d’història a venir s’estampin ben estampats, encara que l’Oliva cregui que ja tenen la guerra guanyada. Però això entra al meu comentari del punt 2, que publicaré dimecres vinent.
November 23rd, 2008 at 7:11 am
Parece que se despiertan a las 7, pero no veo a Lluís Llort. Y tú ve a dormir un rato.
November 23rd, 2008 at 5:07 pm
O bé:
When I am dead, my dearest,
Sing no sad songs for me;
Plant thou no roses at my head,
Nor shady cypress tree:
Be the green grass above me
With showers and dewdrops wet;
And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.
I shall not see the shadows,
I shall not feel the rain;
I shall not hear the nightingale
Sing on, as if in pain:
And dreaming through the twilight
That doth not rise nor set,
Haply I may remember,
And haply may forget.
CHRISTINA ROSSETTI (1830-1894)
November 23rd, 2008 at 7:42 pm
LXXI
No longer mourn for me when I am dead
Than you shall hear the surly sullen bell
Give warning to the world that I am fled
From this vile world with vilest worms to dwell:
Nay, if you read this line, remember not
The hand that writ it, for I love you so,
That I in your sweet thoughts would be forgot,
If thinking on me then should make you woe.
O! if, I say, you look upon this verse,
When I perhaps compounded am with clay,
Do not so much as my poor name rehearse;
But let your love even with my life decay;
Lest the wise world should look into your moan,
And mock you with me after I am gone.
comentari
November 23rd, 2008 at 9:41 pm
Més epitafis. I parlant d’epitafis: he deixat un exemplar de la plaquette a la bústia de la Torre Sans.
November 25th, 2008 at 9:28 pm
De vegades penso que al capdavall es tracta d’una qüestió de gustos.
November 25th, 2008 at 10:22 pm
El gusto es algo que se aprende y hasta se educa, con más o menos tino.
Bueno, las facultades de Filosofía ofrecen másters en Estética Contemporánea. La coordinadora del que yo estoy oteando me enseñó en su día algo de Historia de la Filosofía antigua, textos sobre la paideia, precisamente. De hecho no consistía en nada más que leer y redactar, argumentando lo leído y tu opinión (que lecturas y experiencias previas habían conformado).
Lo tuyo y de Mina me parece una radical contraposición de estéticas (aunque me consta que Mina es una ecléctica de cojones), quizás. Eso no quiere decir que todo pueda ser relativo. Bloom habla que en nuestra época se produce una reducción de la estética a ideología: he aquí una aguda (y no menos obvia) descripción de lo que hay. Por cierto, es MUY ideológico señalar que “no todo el mundo es poeta” en relación a un camarero que tropieza contigo: durante muchos años, mientras estudiaba o simplemente me dedicaba a vivir sin añadidos, he sido camarera para comer: es un oficio cansado y gratificante, que te permite ver, si sabes leer, la caladura moral de los “clientes”.
Por lo que a vuestra contraposición de estéticas se refiere, es curioso que aun así tengáis a Morrissey de cabecera. No creo que vuestros motivos (porque siempre hay motivos y se pueden explicar, si hay arte para hacerlo) sean muy diferentes. No te creo (o no deseo que estés) muy afectado por el CIP.
Enric Sullà publicó en 1998 una compilación de textos, El canon literario, que he empezado por un texto de Bloom, “Elegía al canon”. Nunca me he considerado fan de Bloom, que nos hace pivotar desde Shakespeare y sólo carga contra valores morales y políticos, pero sí da frases para argumentar acerca de la vitalidad y propiedad de un texto literario.
No está en las bibliotecas públicas, pero sí en la URV (tal cual te enlazo arriba).
November 25th, 2008 at 10:46 pm
La meva rèplica a “eclèctica de collons” i a la “radical contraposició d’estètiques”:
Si la contraposició d’estètiques significa que servidora demana a un poema quelcom que el Trapezista no li demana, i viceversa, deu ser això. Potser ens hem instal·lat en l’”excés de divisió” que T.S. Eliot deia que podia derivar de la decadència
(a Notes per a la definició de la cultura). D’aquesta decadència ve el meu eclecticisme? Estic obligada a ser eclèctica per una qüestió de sociabilitat, i ho sóc també perquè tinc lligams sentimentals a textos i cançons que no resisteixen la comparació amb altres que em semblen bastant més defensables. Per aportar una mica de llum, no és el cas de Morrissey.
I Morenita, no siguis tan dura. En la seva ingenuitat el Trapezista publica una observació entre racista i narcisista i tu ja tires a la flor i la nata de les glòries locals a l’arena del circ. Dolentota. L’elegància se te l’han menjada els lleons.
November 25th, 2008 at 10:48 pm
Ser cap d’estudis d’un institut de secundària també et permet veure certes coses (morals i amorals) del professorat.
November 25th, 2008 at 10:58 pm
Coi, si fossis profe a seques o alumne o secre o bidell també en veuries. Se’n veuen des de tots els punts de vista, ningú no ho dubta. Em sembla que només reivindicava el col·lectiu, però no estava dubtant de la resta.
November 25th, 2008 at 11:24 pm
El que se m’acut sobre la primera observació d’avui del Trapezista és que una assignatura anomenada “Teoria de la poesia” és una ensarronada si tot és una qüestió de gustos, només.
November 26th, 2008 at 12:17 am
Parlo de “qüestió de gustos” des d’un punt de vist empíric. Com a lector d’un premi de novel·la (http://elvertigen.blogspot.com/2008/09/estratagemes.html), hi he descartat obres que (segons el meu criteri (o gust)) feien aigües pertot arreu. Mesos més tard -o, sorpresa- algunes d’aquestes obres han guanyat altres premis o han estat publicades. Qui sap reconèixer millor la qualitat literària d’una novel·la, doncs? Ells o jo? Tot és discutible.
Ah, ja no sóc cap d’estudis.