Morenita tiene una escoba

No seré endreçada en la resposta als set punts, que m’evoquen diverses coses per seguir perfilant. La veritat és que he començat per l’últim, continuant una reflexió punch de la Morenita al final de la seva entrada anterior, i coincidint amb que estona després el mateix Ballart em proporciona un fragment impagable que extrec de la seva crítica a La núvia d’Europa. Però això serà la pròxima entrada.

De fet, porto una bona estona esperant poder llegir en Lluís Llort (dedueixo que em parles de l’edició de diumenge, no la de dissabte: no el trobo a la secció de Cultura, i al suplement hi ha escrit Com puc superar el full en blanc? –dedueixo que no ha estripat el que deies que publicaria, refent la Lliçonetra amb aquest!), però és que són les cinc molt tocades del dia 23 i a l’Avui encara és dissabte 22 de novembre. Com que no aspiro a matar tot el que és gras, ho deixo així:

Una rèplica que no és una rèplica : 1

Quan dius que “hi ha veritats més veritables que d’altres”, no puc estar-me de pensar en les múltiples versions que pot tenir un mateix fet segons l’ull de qui l’observa. I arribo a la conclusió que l’objectivitat (o millor dit, la capacitat de ser objectiu) tampoc no existeix. Només hi ha subjectivitats disfressades d’objectivitat. De manera que afirmem el que afirmem, sempre hi haurà algú altre que pensarà el contrari i estarà disposat a defensar la seva tesi amb arguments tan vàlids com els nostres. Tal com dirà demà Lluís Llort a l’Avui, “tu sempre has de tenir l’última paraula, perquè la teva subjectivitat també té els seus drets”. O potser no. Perquè Llort també dirà que “la subjectivitat té dret a l’error”

Ara farà tres anys que vaig assistir a un funeral, durant el qual –i encara a estones de pensament màgic, encara fa poc– sospitava (o preferia sospitar) que la persona a qui homenatjàvem (homenatjàvem: una descripció subjectiva) no havia mort físicament, sinó que tot plegat era un muntatge mentre ell se n’havia anat a descansar al Pirineu d’Osca. Aquest estiu vaig gosar tornar al Pirineu d’Osca: res ni ningú no m’havia tret l’esporàdica i fins ara secreta esperança subjectiva de trobar-me’l en qualsevol revolt de la vall de Chistau. Si l’hagués trobat, a banda que potser li hauria deixat cinc dits marcats a la cara abans de donar-li l’oportunitat d’explicar-se, hauria comprovat que la seva mort física no havia estat veritat.

Passejant per la bal de Chistau podria haver tingut el breakdown nerviós que no vaig tenir fins quatre dies després. Hauria pogut ser un breakdown més greu, i en comptes de somniar amb ell de mala manera i delirar una mica el dia següent –era a Alforja, i en tinc testimonis amics–, hauria pogut creure que me’l trobava de cos present: amb aquesta al·lucinació –cosa que no va passar; per sort no hi tendeixo– hauria pogut dir, subjectivament per descomptat, que me l’havia trobat de veritat.

Espero que aquesta història –certa– aclareixi una mica la diferència entre els binomis objectivitat/subjectivitat i veritat/mentida. Podria fer alguna crida a l’autoritat amb l’ajuda dels estudis de Filosofia de la Morenita, però em sembla que se m’entén prou.

Tags: Avui (diari), el Moreno, El vertigen del trapezista, Lluís Llort, punt 1, Sobre la poesia