Morenita tiene una escoba

Una de les coses que no vaig poder dir el dia 8 és el que va callar Joan Margarit quan va afirmar que la poesia és la recerca de la veritat. I el que va callar és que la veritat no existeix. I malgrat saber-ho (o, si més no, intuir-ho), els poetes continuem escrivint (això és, buscant). I sovint no sabem què busquem (és a dir, què escrivim). Per això ens limitem a seguir el rastre d’unes paraules que menen a unes altres paraules que menen a unes altres paraules…

mira’t: tens espines a l’estómac i escates al cony, cony d’escates que se’m claven com estaques, taques que em broten i embruten les meves paraules, per aules buides cerco el rastre de les teves cançons, sons que reboten contra el sostre, rostre que giravolta dins el cap, cap al pap, i en acabat cap al cap un altre cop, de retop, fins a ultrapassar l’onomatopeia

Text íntegre de “Sobre la poesia”. El vertigen del trapezista. 2008, 18 de novembre [consulta: 2008.11.20, 01.40 am]

Mentre berenava he “començat” a contestar l’entrada en el seu context, i he hagut de desistir perquè l’extensió del meu comentari doblava, de llarg l’entrada original. Tot i que intentava ser sistemàtica i breu, més que ara. Especialment perquè prescindia d’explicar algunes motivacions, que a voltes són rellevants –segurament perquè ens acosten més a la veritat d’una opinió excretada en un moment concret, tenint en compte que és difícil demostrar l’existència de la Veritat, però sembla cert pensar que hi ha veritats més veritables que d’altres: com ara que els mocadors de paper els abasto a la lleixa de la meva dreta, i que a l’esquerra no hi tinc cap lleixa, sinó la calefacció que vaig instal·lar fa deu dies i no aquest cap de setmana passat, com la lianta de la Sonsoles us ha explicat en el seu enèsim qüento xino. En pro del minimalisme, intentaré de moment no seguir per aquí perquè ara ja us diria quatre coses sobre física quàntica en relació a la capacitat de percepció de l’espècie humana.

Baixo de la parra i prosseguim.

Les meves fonts són l’antiga, migrada i pública experiència que tinc en organització de i participació en lectures públiques de poemes, i la inquantificable (de “no sé quantificar”, literalment), discontínua i privada faceta de –deixem-ho en– lector.

Per acabar de mixtificar aquest cv (que no completo i per tant en conjunt és “mig mentida”) he de confessar que el primer semestre del meu últim any de Filologia Clàssica vaig cursar una assignatura anomenada “Teoria de la poesia” a càrrec de Pere Ballart –l’autor de El riure de la màscara, un senyor a qui en aquells moments Quaderns Crema havia publicat feia poc la seva tesi, rebatejada Eironeia. En Pere (així amb confiança) encara no deia coses com aquestes ni les de més anyà, era més aviat seriosot. Suposo que és com tens el cos després de passar pel tràngol tesi i quan comences a fer-te un nom. A classe érem unes deu persones, i el primer dia ja ens va dir el què (una cosa que pel que llegeixo porai ha seguit mantenint): que en matèria d’expressió hi ha hagut un progrés evident, i que un autor de fa dos mil·lenis mai no ens podrà comunicar el que ens pot comunicar un autor contemporani nostre. Com a contemporanis ell ja hi incloia Baudelaire, Rimbaud, Ezra Pound i William Carlos Williams, si no recordo malament. I si no recordo malament, el que deia és que la funció del poeta era expressar, i no la malentesa “comunicar”, com havia estat en l’antiguitat: perquè atès que la veritat no existeix, res és comunicable, i això és quelcom que sabem ara (i que no sabien els pares de la filosofia, per exemple) [tot el que he escrit després dels dos punts seria una ironia si sortís de la meva boca, però ell ho va dir en sèriu, em sembla]

En fi, jo era una estudiant de filologia clàssica. Més per una qüestió lingüística que literària, però (re)coneixia –mínimament– la capacitat expressiva i comunicativa de Catul, d’Horaci, d’Arquíloc i de Safo, per començar. El segon dia, després d’haver-m’ho pensat molt, enmig d’una classe conformada per estudiants de filologies contemporànies, jo i el profe, molt respectuosament (diria) vaig exposar el meu desconcert davant d’aqueixa generalització que em semblava tan salvatge: és clar que no podíem comparar els epinicis de Píndar o els epigrames de Marcial amb la lírica de Baudelaire, però la de Catul i la de Gabriel Ferrater (una flaca de Ballart) sí –és més, Ferrater s’hi emmirallava sovint, i ho explicava.

En Ballart va posar cara de cables creuats i em va comminar a demostrar-ho el següent dia de classe. Com a persona que peca ocasionalment de síndrome d’Asperger, o potser perquè sóc més xula que un 8, el següent dia de classe vaig aparèixer amb una pàgina de poemes dels esmentats Catul, Horaci, Arquíloc i Safo, fotocopiada per a tothom, per tal que tothom pogués avaluar si hi havia lirisme o no en aquells versos. En Ballart em va reservar l’últim quart d’hora: vaig parlar aquella estona, ningú va fer cap comentari, i la classe es va acabar. Recordo que vaig sentir el soroll de la porta que es tancava quan en Ballart va sortir, abans que ningú. I vaig entendre que sóc de pensament lent, molt lent, que efectivament em perdo el significat de molt art contemporani, i que en Ballart, en la seva comminació inicial, el que segurament pretenia és fer-me callar i que m’estigués quietona fins a final de curs.

Tal vegada hauria d’haver entès que en aquella partida els meus moviments correctes a partir d’aleshores passaven per saltar-me unes quantes classes i presentar-me a l’examen final a fer la vomitada del que ell volia que creiéssim, o renunciar a l’assignatura (que aparentment hauria estat més elegant). Però recordo no haver-me’n saltat cap, i haver dit més d’una vegada “no hi estic d’acord” i haver-ho argumentat. Recordo que era l’única persona que, de tant en tant, parlava a classe, fora del profe. L’avaluació final, basada en un examen final amb comentari de textos contemporanis, no va ser de suspès però em va baixar la mitjana de l’expedient (una vegada vaig somniar que l’obligava a reobrir les actes , molta hybris per part meva, sí…). No em va acomplexar com a lector de literatura, en qualsevol de les seves variants, entre altres coses perquè en contrapartida me n’havia sortit prou bé amb altres professors de qui en valoro més el discurs, però sí que, juntament amb esdeveniments associables (en aquella època vaig partir peres amb la dinàmica d’un grupet de gent amb qui havia anat pels puestus recitant textos nostres i d’altri), va col·laborar a que m’alienés de la moguda poètica contemporània, que em semblava més cosa relacionada amb els passadissos i la galeria que no amb la cuina i la biblioteca-dormitori, que són llocs on, almenys a casa meva, fa menys fred. I deu haver estat així en totes les èpoques, em sembla. Segurament també en època de Píndar i d’Horaci, quan la paraula també era (però no exclusivament) un ritus compartit, com en les accions poètiques actuals.

Amb tot plegat només vull explicar que les meves opinions sobre la poesia estan necessàriament influides per experiències viscudes de veritat. De veritat ens morim, de veritat no només es moren els pares, també moren els fills i els companys de l’ànima, també ens passen coses més suportables i fins i tot podem discutir sobre la veritat d’algunes clàusules. Hi ha explicacions més acurades, més veritables, que d’altres. De veritat, un microscopi electrònic té més resolució que un d’òptic, tot i que cal més formació per a saber-lo utilitzar i avaluar què hi veus, perquè si no no sabràs què hi veus. En realitat, la majoria de vegades amb un d’òptic ja en tens prou. Que uns quants àtoms que eren amb mi fa una estona ara puguin ser a milers de metres no canvia el fet que jo segueixi teclejant aquest text, tot i que per curar el refredat hauria d’estar dormint.

Això per començar.

Tags: ara no que tinc son