A risc de passar per informal, el comentari als punts 2 i 3 el reservo fins que acabi amb la resta: mereixen una bona repassada. Prossegueixo:
Una rèplica que no és una rèplica : 5
Segurament un vagó de tren o un carrer (per molt Prim que sigui) no són els millors llocs per llegir/escoltar poesia. El vers arriba amb interferències i falta de cobertura. Però, i si ens equivoquem a l’hora de definir l’objectiu d’aquests recitals? I si el que busquem no és la comunicació, sinó l’apropament de la poesia a lectors potencials? Potser per això, perquè la poesia no té la sort de la música, recitem en públic sabent que els espectadors no n’estan copsant els matisos que copsarien al sofà de casa seva. Probablement en tenim prou sospitant que, per algun estrany motiu, aquella persona que ens escolta sentirà la curiositat necessària per cercar el rastre d’unes paraules que menaran a unes altres que menaran a unes altres paraules…
Tu sortiries a caçar lectors de poesia amb el salabret amb què atrapes peixos vermells per a canviar-los l’aigua?
Pregunta capciosa: existeix una temporada estable de circ, a Reus, més enllà del Trapezi (que ja té uns anys)? El Círcol va plegar l’any 1931. On s’està representant Sala Cacao, o Caixes, de Les Musaranyes?
A Terrassa cada any s’hi fa el festival de jazz, PERÒ la programació estable no deixa de ser potent durant tot el curs. Servidora, quan un bon dia va anar a raure a Terrassa, tenia la seva cultura jazzística molt a les beceroles. Servidora, mentre hi va viure, no va ser mai prou solvent per anar a un concert almenys cada dues o tres setmanes (si a més volia anar al cine, comprar llibres, passar pel Reina i pels Amics de tant en tant i SORTIR de Terrassa si s’esqueia). Terrassa no és Nova Orleans, tot i així l’ambient era (i és) prou potent com per tornar a servidora una escoltadora habitual de jazz que amb la calma va ampliant la seva discoteca digital i perfilant les seves fílies dins el gènere –i gèneres veïns: crooners, blues, country, … Servidora no comparteix al 100% l’estètica de qui programa a Terrassa, però durant l’any pot remenar i triar entre una oferta mínimament variada.
O aquests tímids recitals de poesia es multipliquen MOLT i generen una programació estable atractiva que aconsegueixi una parròquia gairebé fixa, o, pel que fa a l’objectiu d’estimular la curiositat, semblaran quatre gotes al desert. Servidora no només circumscriuria les activitats literàries a les biblioteques: se n’aniria a la cafeteria del Centre de Lectura (un lloc on s’estan ben acostumant a programar jazz) a recitar, per exemple, Vinyoli una setmana, Ferrater la següent, i anar-hi anant. Envaïria a estonetes curtes i habitualment el Keyboard i tants altres espais, abaixant la música i avisant prèviament la clientela, i l’orella els la menjaria a petons. Amb no massa tuf de narrativa, si vols. I DESPRÉS, per mi no abans, suma-hi taques d’oli amb poetes locals et caetera. Per començar.
Si voleu apropament, fugiu de les interferències i de la manca de cobertura com de la pesta. Per aquests motius, la gent canvia de companyia: i canvia a la que hauríem de boicotejar per principis.
Per molt que punxi l’ego, em fa l’efecte que aconseguireu crear parròquia d’una manera més eficient, i sense risc de sacrificar un gram de qualitat (i ja parlarem dels valors i les funcions dels poemes més endavant) si comenceu recitant un
EPÍLEG
Quedem-nos asseguts en algun banc
de la plaça amb acàcies. Cauen campanades
de vespre. Va pujant el temps.
Escric a la pissarra transparent
de l’aire signes. He cremat un ram
de fulles grogues. He d’omplir de nou
l’eixuta cisterna.
abans o després o entre La vaca cega i La vaca de la mala llet, que no pas si els intenteu seduir amb úters, escates i altres onomatopeies, que (em temo que) no semblen tan amables de processar. Per començar, busqueu textos amb el màxim de nivells de lectura possibles. Per posar un cas extrem, que la selecció s’acosti més a la simplicitat dels Salms (de Porcar, que orienta les seves entrades a aconseguir el màxim de lectors –i mantenir-los). No podeu pretendre que qui no ha anat mai a la muntanya faci espeleologia el primer dia. La muntanya té moltes possibilitats i potser l’espeleologia no serà mai la de la parròquia més nombrosa; de l’activitat de base ja en sortiran seccions diverses.
És un punt de vista - consultoria gratis, però us demano que m’envieu les programacions a venir, que consideraré la possibilitat de tornar a viure a Reus malgrat que la infraestructura de transport públic del Camp sigui penosa.
PS: petites modificacions han espurnejat aquesta entrada al llarg de l’última mitj’hora, matinada de divendres 28 de novembre, d’aiguaneu a Cerdanyola; i BIS: així les gasten en aquesta precoastal town:
Pots seguir veient què passa per aquí a
Còdols : el bloc del Ramat de Pedres
És una possibilitat: és el tractor amarillo que se lleva ahora, i pel que fa a mi vist una vegada, vistos tots. En versions similars una mica menys efectistes (però amb entremesos buidets com aquest) és en el que jo hauria acabat participant de ple si la panxa no m’hagués protestat de gana. En el nostre cas (no parlo dels Còdols) tenia la sensació de que podíem acabar convertint definitivament el públic en atrezzo imprescindible per a un paripé narcisista. L’estudiado simulacro del teiatru que els Còdols hi posen em faria cridar, com a públic, “tu drama no es necesario, vés al gra, carall” si no fos tan british i en aquesta alta nit no estigués tan sòbria encara. Per això dec haver deixat d’anar a aquests eventus, i em dedico directament al cine o al teatre. Però hi ha persones a qui els encanta, i hi van per veure aquest teatre, a més de –o no només– la poesia, suposo. Són un públic. Ja en parlarem. Es pot parlar de tot, en públic.
Tags: El vertigen del trapezista, punt 5, Sobre la poesia
