Oct 22 2008
This be the verse / Philip Larkin. — 1974
Conste que no soy de las que creen que echar tierra de por medio sea la solución definitiva. Huir es dar protagonismo a quien no lo merece. Hay que fortalecer los músculos de la cintura, en estos casos, y no esperar a que los parents se hagan mayores y sean más débiles para ponerles en su sitio o compadecerlos:
They fuck you up, your mum and dad
They may not mean to, but they do.
They fill you with the faults they had
And add some extra, just for you.But they were fucked up in their turn
By fools in old-style hats and coats,
Who half the time were soppy-stern
And half at one another’s throatsMan hands on misery to man.
It deepens like a coastal shelf.
Get out as early as you can,
And don’t have any kids yourself.
Le voy a pedir a lady Mina que traduzca en los comentarios, cuando tenga un rato. La expresión “it deepens like a coastal shelf” me parece muy inglesa. De hecho encuentro confirmación a esta corazonada en esta explicación de Oliver James. Para una traducción de urgencia, mexicana o argentina (con una costaricense a mi lado no nos ponemos de acuerdo), ésta del comentario de Coia a El vertigen del trapezista.
No os quedéis sólo con éste.
Entrada inspirada per Matthew Tree, que tampoc va digerir gaire bé al seu pare, por Forges, por el chiste, i dedicada a l’Òscar, que misantropeja amb Vinyoli repartint caigudes d’ulls a mitja humanitat.
Padriatra / Forges. -- El País, 2008, 20 de octubre
October 22nd, 2008 at 6:41 pm
El que em sembla és que regeix per qualsevol persona que et fuck you up.
October 22nd, 2008 at 6:52 pm
Y de seguir todos esa regla de oro del último verso, nos extinguimos. Pero cierto que a veces se generan tics nauseabundos, se andan caminos equivocados, que parecen imposibles de deshacer.
October 22nd, 2008 at 8:45 pm
Larkin, Vinyoli, Tree… ja tenim unes quantes coses en comú. Per cert, has vist el vídeo que corre per YouTube d’una noia recitant “This be the verse”? I una altra cosa, per casualitat no estaràs traduint el poema de Wallace Stevens que proposen els de L’hora del lector?
October 22nd, 2008 at 8:46 pm
I és clar, gràcies per la dedicatòria.
October 22nd, 2008 at 9:06 pm
El vídeo suposo que és el que vas penjar en una entrada de deu dies després. De fet, la seqüència d’aquest post, pel que sé, ha estat:
- dissabte passat vam veure en Matthew al programa Banda sonora de BTV (que quan puc “pesco”) i a mi en particular em va sobtar la rage against his father i tota la inseguretat associada que encara conservava, i que va il·lustrar amb els dos primers versos de Larkin. Aquesta necessitat de parlar-ne, en públic, més aviat. I ei, chapeau. De tant en tant cal que hi hagi bolets que vagin dient que no tot són flors i violes, i que quan no gestem un TOC, ens sortirà l’estrès postraumàtic si ens distraiem massa. Crec que no ens podem permetre ni aquest estrès ni arribar als extrems de l’imbècil incontinent d’en Fritzl, si és que no és un simple manipulador, directament.
- avui calia ressenyar The bridges of Madison: underscore i banda sonora fantàstiques, però la història, al meu entendre, un trunyo
- hem vist els tres versos de Vinyoli. Jo he pensat en els estressos postraumàtics associats a la misantropia
- he recordat Larkin i li he suggerit a la Morenita
- la Morenita m’ha dit que de la manera que eres segur que n’havies parlat tu abans, de Larkin
- ècaliqua. Cerca via Google a site:eltrapezista.blogspot.com, Larkin, i l’any passat. Però xéc, el bebè de Mueck aquell és tal com són els bebès quan neixen, diria jo… tan desemparat com qualsevol altre.
Mmm, ja ho veig, aquest…
Home, ho podria fer. Però els concursos em fan al·lèrgia. Tot i que a L’hora del lector no em sembla que hagin de fer cap trampa, em faria vergonya que diguessin el meu nom per la tele
M’hi podria presentar amb pseudònim. La Morenita coneix un canadenc mandrós que viu a Oropesa del Mar que potser ens faria el favor, en Michael Hazelcatkin… en parla a l’enllaç que et passo. El podria engalipar i que s’hi presenti ell. És més de fastos que naltros. Havia estat crític de cine.
Crida cap als comentaris 19 i 20, on enllacem Matthew Tree comentant la seva presència a Banda sonora. Per cert Matthew, lo de fat face espero que sigui pura coqueteria. A aquestes alçades de la pel·lícula la majoria som bastant més guapos i tenim més salut que el que la indústria farmacèutica ens fa creure, a tu també.
October 22nd, 2008 at 10:38 pm
Doncs la meva seqüència ha anat així: el 8 d’octubre Morenita penja un poema de Vinyoli dalt del trapezi - el trapezista va a la Biblioteca Central de Reus i hi agafa l’obra completa de Vinyoli - dies més tard, el trapezista ensopega amb el poema que conté els tres versos en qüestió i al·lucina - sense poder-se’n desempallegar, al seu torn, els penja al trapezi i es reserva el dret de fer-los servir com a epitafi.
October 23rd, 2008 at 10:10 am
Yo no quiero ir de desapegada de la muerte, pero francamente, cuando pase, aun si todavía tengo la suficiente confianza (o fe) en la humanidad para dar el cuerpo a un hospital, espero no dejar ni dos líneas por compartir: haberlas repartido todas en vida y si hace falta con una punta de avaricia.
Me gusta más que las cuelgues ahora.
October 23rd, 2008 at 11:40 am
http://elvertigen.blogspot.com/2007/11/epitafi.html
i si no, sempre podem recórrer a Annabel Lee.
October 23rd, 2008 at 12:14 pm
Si m’enterren, jo faré escolpir a la làpida:
of mine, és a dir, de Mina.
Aquest sí que gasta una ironia fina que no tothom pesca, sí.
No se sap mai i cal estar preparat. Potser a un taxista escocès que conec li agradaria com a làpida. I ara recordo que ens devem un tallat. Aviat.
October 23rd, 2008 at 12:17 pm
Mentirosa, tienes hermanas con hijos, ya.
October 23rd, 2008 at 12:48 pm
Dóna la plaquette sencera, home, no siguis avar CON NOSOTRAS.
Ai Trapezista, que em temo que el que tenim en comú ho devem a les Aules de Literatura del país en certa època… ennuvolades d’spleen entre d’altres actituds vitals… per fugir-ne corrents.
És curiós comprovar la concentració de temes i autors, absorbits també per la música que s’escoltava. Estaven molt pendents de Tom Waits, Nick Cave and the Bad Seeds, Lou Reed, Marianne Faithfull… la “bohèmia urbana” d’un altre país, en fin. Ah sí, i ens devíem a Albert Pla. I a Carles Hac Mor i a Brossa. I al profe “guais” que pretenia dirigir el cotarro. Quina mandra. El talent més gran (i en tenia) va començar carrera professional fent de guionista al Cor de la ciutat o una d’aquestes, i no sé si continua en històries d’aquestes.
A mi, que per rebot sóc més aviat una Pippi Långstrump de la vida –i que si escolto cançons en una altra llengua és perquè tinc una bona excusa–, la música i la gent fosquets no em motiven gaire. La “bohèmia urbana” tampoc. El cor de la ciutat tampoc. I de Poe… no en parlaré en públic. Aquest blog és de broma.
October 23rd, 2008 at 2:09 pm
Morrissey… el meu poeta de capçalera. Efectivament, tinc un parell de còpies dels epitafis. Què tal una mica de plaquette-crossing?
October 23rd, 2008 at 3:05 pm
Infant,
has entrat en
aquest espai blanc
fa tan poca estona…
Contemples exercicis escolars
(…)
Uf quina vergonya. Només em dedico a escriure cartes, de fa anys.
Una plaquette crossing stricto sensu, si no m’ho afiguro malament, significa, id est, que tu, quan tornis Vinyoli a ca n’Enric (si encara hi és), li deixes sobre la taula del despatx el que sigui. I que jo, si dissabte al matí treballa i quan arribi a Reus li vaig a dir hola, ho agafi i de passada hi deixi quelcom (que no sé què serà, perquè és cert que tenia un parell de plaquettes, però a fe que no sé si les conservo. Potser algun amic meu d’aquella època sí.
No necessitem còpia dels epitafis perquè ja hem trobat el pdf sencer i ens agrada llegir en pantalla, també. Altrament, actualment no tenim un lloc on hostatjar res físic amb les garanties de conservació que com a col·leccionista en potència i bibliotecari en actiu jo exigiria.
Si t’acontentes amb alguna cervesa, encara.
October 23rd, 2008 at 7:06 pm
A mí, la verdad, me gustaría dejar constancia de alguna última frase que arrancase una sonrisa. No sé, algo como: “Espero que Dios no exista; si no, voy bien jodido”. Pero supongo que no tendría donde ponerlo, dado que quiero que me incineren
October 23rd, 2008 at 7:49 pm
A mí me pone lo de dar mi cuerpo a la ciencia. En la universidad una vez fui a ver la “piscina de los muertos”, donde hay cachitos de gente (y personas enteras). Pensé que me gustaría acabar ahí y servir para algo. Porque las pelis esas gores de haz lo que te apetezca con el cadáver no me impresionan demasiado…
Pero claro, a lo mejor sólo acabo como avatar, puesto que Mina no me deja salir de casa
. Me consumiré me consumiré, hasta ser etérea como un fantasma, el de Canterville, si puede ser…
October 23rd, 2008 at 11:44 pm
Tú lo que quieres es disolverte en formol con tu moreno, el chico aquel que cayó ahí después de haberse cocido el hígado en vino durante una semana.
October 24th, 2008 at 12:27 am
Oye Mrs. Procastination, traduce ya y no te metas con mis vidas anteriores. Te fijaste que hay un sector de ingleses que asocian todo lo coastal con cierta cutrez y mucha gloominess, si existe eso? He visto fotos y a los 13, 14 eras cagadita a la niña del vídeo, por cierto… Cuando te acuerdas de Tarragona con su ICIQ, de Peter, del snus, de las cervezas en el Balcó, del MotoClub, de la Rambla Nova y el banco, de Josep Maria trajado, Viva Hate y el coche negro. su forma de conducir, de Zoraida, del tsunami de diciembre de 2004 –’come Armageddon, come’–, de Peter y su família, de Peter y su entonces novia hablando en la andana mientras tú los veías desde el tren, de la cursa de sant Silvestre, de las fotos…
siempre atraviesas todo esto con ella en los oídos.
Llama. Tradúcete. No ha/s terminado.
October 24th, 2008 at 1:19 am
Nota al peu:
Entrada larkiniana del precursor un dia després.
October 31st, 2008 at 2:50 pm
Per afegir al comentari número 5 d’aquest post: http://www.matthewtree.cat/index.php?seccio=article&articles_id=240&idioma=
October 31st, 2008 at 4:32 pm
Font: Matthew Tree. On my father and I. 2008.10.24
Si et sembla faig una crida del 5 cap al 20.
De tota manera, amb això de la gent incompatible, no hi estic massa d’acord. Hi ha persones que s’adapten i n’hi ha que esperen que els altres s’adaptin. Són aquests graus d’esclerotització els que foten.
October 31st, 2008 at 10:50 pm
Segona crida del 4 i el 5 cap al 21: prorrogat fins el 16 de novembre.