Sep 29 2008
The Big country [score] / Jerome Moross. — 1958
És una banda sonora favorita, i per mi un recordatori personal. I a l’Anel li agradarà i possiblement hi estarà d’acord. És una pel·li que devíem veure al cine del Pepolla, i si no ho vam fer, tot això que vam perdre’ns.
The Big country [crèdits inicials], amb el galop dels cavalls
Algunes bandes sonores originals em feien levitar: Lawrence of Arabia i Senjou No Merii Kurisumasu (aquesta encara em fa levitar). Però és que tinc molt pocs referents per comparar. D’aquí a uns anys, tal vegada la meva banda sonora favorita serà
- més europea? probablement d’un país fred o d’una pel·lícula ambientada en un país fred
- l’haurà compost algun jazzman?
- amb presència de música de cambra
- vès que no sigui lleugereta, com jo, i em quedi amb The Pink panther.
A descobrir. I tants caps, tants barrets. The Big country és molt bonica.
I recordeu,
per sant Miquel, el raïm té gust de mel i la figa no té pèl
i que el correfoc d’Alforja va anar si fa no fa així:
Ball de diables a la plaça del Mercadal. -- Alforja, 2008, 27 de setembre
September 29th, 2008 at 11:47 pm
A ver si multáis al sagrado corazón ese, que lleva aparcado encima de la fuente bastante tiempo más de lo permitido… mira que hace tiempo que mareáis la perdiz aunque al passport scotch ese le venga diarrea sólo de imaginárselo…
October 1st, 2008 at 6:19 pm
Volia apuntar la de My beautiful laundrette, també. Però és una cosa molt introbable. Entre que en Frears gasta certa matusseria superficial i que originalment havia de ser un telefilm…
Re, que al capdavall les bandes sonores que em van marcar moltes són en realitat de pel·lis que em van calar. Dec ser una bèstia molt textual, no ho sé dissociar. O potser és la cosa sinestèsica que també es manifesta aquí.